Edu3.cat

 
Teclegem una adreça i apareix la pàgina sol·licitada. Sembla senzill. Però darrere d’això hi ha un complex sistema d’ordinadors interconnectats que ha transformat la manera com ens comuniquem.

LA XARXA DE XARXES

El llançament de l’Sputnik, el primer satèl·lit artificial, va commoure els Estats Units que se sentien tècnicament superats pels soviètics. Aleshores van crear dues agències: la NASA, dedicada a l’espai, i l’ARPA, dedicada a les tecnologies militars.

Un dels projectes d’aquesta agència, anomenat ARPANET, tenia l’objectiu de millorar els sistemes de comunicació. I és que, en un sistema de comunicació tradicional, com el telèfon, quan fallava un dels enllaços intermedis, la connexió quedava tallada.

En canvi, en un sistema en xarxa, teòricament, es podria buscar un camí alternatiu. ARPANET tenia l’objectiu d’investigar, justament, aquest sistema de connexió d’ordinadors.

En la primera experiència es van connectar quatre ordinadors: 3 d’universitats i un d’un laboratori militar. Aquesta xarxa embrionària es va anar ampliant.

L’objectiu no era només preservar la comunicació encara que fallés un enllaç, sinó que, a més a més, sempre es pogués fer servir qualsevol enllaç de la xarxa, tant si hi circulava informació com si no.

Un equip d’investigadors encapçalat pel nord-americà Vinton Cerf va trobar la solució: fragmentar els missatges en trossos o paquets.

Vegem com funciona. Imaginem-nos un missatge determinat que s’ha de transmetre. L’ordinador emissor els divideix en fragments. Cada fragment és empaquetat amb unes etiquetes que l’identifiquen: origen, destí, mida… Un dispositiu rep els paquets i els condueix cap a l’exterior de l’ordinador.

A la xarxa, els paquets viatgen de manera independent. Quan en un enllaç hi ha algun problema, de trànsit per exemple, se n’hi assigna un altre.

Quan un paquet arriba a l’ordinador destinatari es desempaqueta. Finalment, s’apleguen tots els trossos i es reconstrueix el missatge.

Qualsevol ordinador que empaqueti i desempaqueti els missatges d’aquesta manera, es pot connectar a una xarxa.

Als anys vuitanta, les xarxes d’aquesta mena van començar a proliferar.

S’intercanviaven documents i, sobretot, missatges de correu, el conegut correu electrònic.

Però Tim Berners-Lee, un físic anglès, va anar més enllà. Va inventar l’anomenat World Wide Web: uns procediments amb el quals qualsevol ordinador pot accedir a qualsevol document disponible a la xarxa.

El programa que permet fer això és el navegador. A partir del World Wide Web (literalment: Vasta teranyina mundial), les xarxes d’ordinadors han esdevingut un poderós mitjà de comunicació.

Internet és el nom que s’ha donat a aquesta munió de xarxes i les seves aplicacions.

Internet té una característica molt significativa: no pertany a cap persona o organització. Potser per això el nombre d’usuaris no para de créixer any rere any.

Aquesta imatge reflecteix el trànsit entre països. Com es veu, els internautes es concentren, bàsicament, en l’anomenat primer món.

Tot i els desequilibris de la seva implantació, per a molts l’impacte d’Internet és comparable amb el que va tenir, en el seu moment, la impremta.

Ciència, educació, cultura, política, negocis… i experiències personals: tot pot ser compartit i disseminat com mai.

Aquestes imatges d’Internet podrien ser, també, imatges de xarxes de neurones d’un ésser viu.

I és que Internet constitueix una mena de sistema nerviós de la humanitat.