Correu electrònic

Col·laboració de Ana Cuba per al capítol La xarxa de xarxes

També conegut amb el nom d’e-mail (electronic mail), és una aplicació fonamental d’Internet que permet als usuaris comunicar-se entre ells a través de missatges electrònics. Aquesta comunicació és privada, asincrònica i es pot establir d’un usuari a un altre o d’un a molts usuaris.

Aquest mitjà comporta els avantages de que és gratuït, no necessita de la presència simultània dels dos extrems de la comunicació, es pot utilitzar des de diversos dispositius i, a més, no només fa possible enviar textos, si no també qualsevol tipus d’arxius digitals (fotografies, cançons, vídeos…); l’única limitació és el tamany dels documents en qüestió.

Com passa amb el correu convencional, hi ha un autor del missatge i un destinatari. Els usuaris d’aquesta eina necessiten tenir una direcció de correu electrònic per dur a terme la comunicació. Aquesta direcció s’obté estant registrat a un proveïdor de correu, que és el que ofereix el servei.

L’accés al correu electrònic es pot fer a través d’un programa de correu o mitjançant un correu web. Al primer sistema, anomenat correu POP, l’usuari es connecta des d’un dispositiu al servidor que gestiona la seva bústia, per descarregar el correu rebut i enviar el sortint. Es necessita tenir un programa (ex. Microsoft Outlook, Netscape Mail, Eudora o Pegasus Mail) instal·lat per dur a terme aquesta funció.

L’altre sistema d’accés al correu electrònic és l’anomenat correu web. L’usuari es connecta directament a través del navegador web al servidor a través d’una pàgina web (ex. Yahoo! Mail, Hotmail, gmail) dissenyada amb aquesta finalitat.

Sempre podem identificar una direcció de correu electrònic per l’ús de l’arroba “@” entre el nom d’usuari i el nom del proveïdor del servei.

En el funcionament d’aquest servei intervenen tres components: els agents d’usuari (clients), els agents de transferència de missatges (servidors) i els magatzems de missatges (bústies). El missatge del client arriba al servidor utilitzant el protocol SMTP. El servidor contactarà amb el servidor destinatari a través també del protocol SMTP per tal de que el missatge arribi a la bústia. Els missatges arribaran a aquesta mitjançant el protocol POP3 o el IMAP. En el cas de correu web d’utilitzen connexions HTTP .

El correu electrònic apareix amb anterioritat a Internet, convertint-se en una eina crucial per a la invenció d’aquest.

El MIT (Massachusetts Institute of Technology) va exhbir el 1961 un sistema que permetia, a varis usuaris, ingressar a una IBM 7094 des de terminals remotes i emmagatzemar dades al disc dur.

Els usuaris s’enviaven missatges els uns als altres, creant missatges a directoris comuns. El destinatari, en connectar-se després al sistema CTSS des de qualsevol terminal, podia mirar si tenia alguna cosa per ell buscant al “seu directori personal”. Aquell mateix any, Leonard Kleinrock, publica un primer treball sobre la teoria de la commutació de paquets (packet-switching)

Kleinrock va convèncer el 1965 a Lawrence G. Roberts, investigador del MIT, per connectar un ordinador TX2 del Lincoln Lab (propietat del mateix MIT) a l’ordinador del seu amic Thomas Marill, un Q-32 ubicat al System Development Corporation de Santa Mònica, Califòrnia. Tot i que la xarxa que va establir era molt reduïda a nivell de potència, no es pot oblidar allò realment important: l’operació va ser un autèntic éxito, assolint l’objectiu. Aquest experiment demostrava clarament que Kleinrock tenia raó.

Tot i que els antecedents del correu electrònic ja eren presents uns anys abans com acabem de veure, no és fins el 1971 que Ray Tomlinson, un enginyer que treballava a l’empresa BBN (la qual havia aconseguit un contracte amb el govern nord-americà per desenvolupar el projecte ARPANET, gèrmen d’Internet), va tenir la idea que s’acabaria revelant com una de les més influents dels últims trenta anys: el correu electrònic.

Tomlinson va tenir la idea de crear un programa que permetés enviar missatges d’un ordinador a un altre diferent sense necessitat d’emmagatzemar-los en fitxers comuns com s’havia fet fins llavors. Els programes que va crear es van anomenar originàrialment SNGMSG, utilitzat per enviar els missatges i READMAIL, per llegir-los.

Com a dada anecdòtica, el primer que va fer Ray Tomlinson per posar a prova el seu invent va ser enviar-se un missatge a ell mateix. En algunes fonts s’apunta que possiblement el primer missatge fos “QWERTYUIOP” (lletres teclejades a l’atzar).

També cal destacar la idea de Tomlinson de separar el nom de l’usuari de la màquina des de la qual s’enviava el correu electrònic mitjançant l’anomenada arroba (@), que es convertiria posteriormente en el símbol per excel·lència del món digital.

El juliol d’aquell mateix any, Larry Roberts crea el primer programa de gestió de correu electrònic, que permet fer llistes, llegir condicionalmente, arxivar, respondre o reenviar missatges de correu. El programa es diu RD i ja permet ordenar els missatges segons el seu assumpte o data d’enviament, juntament amb altres funcions que en facilitaven l’ús.

Poc temps després, Carry Wessler, investigador de DARPA, va crear NRD a partir de RD, on va incloure noves característiques, com la possibilitat d’esborrar missatges.

A partir de totes aquestes aplicacions, Marty Yonke va inventar un nou programa, que va denominar WRD, i que també permetia enviar i llegir missatges, però el seu entorn era molt més còmode per l’usuari. Més tard el va renomenar com a BANANARD.

John Vittal va millorar aquest últim programa, creant MSG, que és considerat com el primer programa modern de gestió de correu electrònic. Entre altres novetats permetia reenviar missatges o direccionar automàticament les respostes, per exemple.

Per últim, cal destacar que la xarxa ARPANET va contribuir al desenvolupament del correu electrònic, augmentant notablement la seva popularitat i convertint-se en la seva aplicació estrella.

A partir d’aquest moment, en el qual la tecnologia ja havia estat creada, aquest sistema va experimentar una expansió enorme (el 1973, per exemple, el correu electrònic representava el 75% del trànsit de la xarxa ARPANET). A partir de finals dels anys 70, el correu electrònic comença a ser utilitzat pels caps d’estat, universitats i els seus alumnes… fins arribar a desplaçar en molts usos el correu postal convencional com passa actualment.

Col·laboració de Ana Cuba per al capítol La xarxa de xarxes