NASA
Col·laboració de Sarah Renau per al capítol La xarxa de xarxes
La N.A.S.A (National Aeronautics and Space Administration) és una agencia que va desenvolupar el govern dels Estats Units d’Amèrica al 1958 per a controlar l’activitat espacial. L’agencia va sorgir bàsicament a causa de l’enfrontament amb l’Unió Soviètica que havia llançat a l’espai l’Sputnik 1, el primer satèl·lit artificial en orbita al voltant de la terra, al 1957. A partir d’aquest moment va començar la coneguda carrera espacial durant la guerra freda entre els Estat Units i l’Unió Soviètica, en que els dos països competien contínuament per posseir els avenços més importants, contribuint així a un desenvolupament ràpid i eficaç en el camp de la navegació espacial.
La N.A.S.A va començar amb 4 laboratoris i 8.000 empleats que va obrir les portes el 1 d’octubre de 1958. El primer projecte que van desenvolupar va ser el projecte Mercury que va llançar en 2 anys (del 1961 al 1963) 6 naus tripulades amb l’objectiu de posar en orbita naus tripulades al voltant de la terra, d’investigar la capacitat de l’home de funcionar a l’espai, i de recuperar les naus i els tripulants de forma segura un cop finalitzat el viatge. La primera es va llançar el 5 de maig de 1961: va ser un vol suborbital de 15 minuts realitzat per Alan B. Shepard Jr., considerat el primer home americà en viatjar al espai. Al febrer del 1962, la nau Frienship 7 va fer que John H. Glenn Jr. Fos fos el primer americà en posar-se en orbita al voltant de la terra, amb un vol de casi 5 hores que donà 3 voltes a la terra. Al octubre van llançar la Sigma 7 que va aconseguir doblar el nombre de voltes orbitals a la terra. Al Maig del 1963, el programa Mercury va concloure amb un últim viatge de 34 hores que aconseguí donar 22 voltes en orbità a la terra.
El següent programa en posar-se en marxa va ser el programa Gemini (anomenat també Bridge to the moon, “pont a la lluna” en català) que fou concebut per a desenvolupar i millorar la tecnologia per fer realitzables els viatges a la lluna. El programa els donà suficient experiència com per iniciar el següent programa i el mes conegut de tots, l’Apol·lo. El programa Gemini es dissenyà al 1962 amb 4 objectius principals: la necessitat de sostenir astronautes durant viatges molt llargs, la necessitat de desenvolupar mètodes efectius de trobada i maniobra entre diferents naus, la necessitat d’aterrar en llocs específics i la necessitat d’experimentar més amb els possibles efectes que puguin tenir tals viatges en els tripulants. Es van fer 12 vols, els dos primers, sense nom, foren per provar l’equip. El 3r vol fou finalment tripulat per Virgil I. Grissom i John W. Young al 1965 amb la nau Gemini 3. La Gemini IV fou un gran progrés ja que va fer un vol de 4 dies en que es van realitzar activitats extra-vehiculars (fora de la nau): Edward H. White II va ser el primer americà a fer una “caminada espacial” que durà 22 minuts. Gemini V i VII van allargar els vols a 7 i 13 hores. Al desembre del 1965, el Gemini VI-A va ser el primer vehicle a aconseguir una trobada amb una altra nau, Gemini VII, durant mes de 5 hores a distancies d’entre 0,3 a 90 metres. El programa finalitzà amb èxit al Novembre del 1966 amb el vol del Gemini XII.
Els programes citats anteriorment van ser la posada a punt pel programa Apol·lo que era el que realment interessava la N.A.S.A. Al 1961, el president del Estats Units havia promès que al final dels anys 1960 els americans aconseguirien trepitjar la lluna, i així ho van fer. El programa tenia com a objectiu; a part de demostrar la superioritat dels Estats Units en matèria espacial; l’establiment d’una tecnologia capaç d’evolucionar cap a noves necessitats espacials, i el desenvolupament d’un programa científic específic per a l’exploració de la lluna així com d’establir la capacitat de l’home de treballar sobre la seva superfície. Es van fer 3 llançaments previs als tripulats la majoria dels quals van ser un èxit. El primer llançament tripulat es feu amb l’Apol·lo 1 al 1967 i va ser una tragèdia: el mòdul de comandament es va incendiar i tots 3 astronautes van perdre la vida. El programa va tornar a les missions no tripulades: Apol·lo 4, 5 i 6 que van ser totes un èxit. Les següents Apol·los (7, 8, 9 i 10) van anar millorant les tècniques d’apropament a l’orbita lunar, fins que finalment l’Apol·lo 11 tripulat per Neil Armstrong, Eduard E. Aldrin i Michael Collins llançat el 16 de juliol de 1969, va aconseguir fer el primer desens a la lluna amb la primera sortida vehicular sobre la lluna el 20 de juliol del mateix any. Això convertí a Neil Armstrong en el primer home en trepitjar la lluna. Les següents missions Apol·lo, des del 12 fins al 17 (a excepció del 13 que no completà la missió per culpa d’una explosió en el tanc d’oxigen de la nau) van realitzar-se amb èxit i permeteren la recollida i investigació de materials lunars.
Un cop la guerra freda acabada, el programa va deixar d’interessar els polítics i, amb la Guerra del Vietnam, es van retallar força els pressupostos, el que va començar a suscitar interès en mòduls espacials reutilitzables. Al 1981 es llançà el primer transbordador espacial, que al final tingué mes costos del previst.
Els inicis d’aquesta agencia espacial van permetre grans avenços tant en el camp espacial com en el de la tecnologia. La urgència de vèncer la Unió Soviètica en la batalla espacial va provocar un fort desenvolupament de tots els àmbits tecnològics: sobretot en les telecomunicacions i la robòtica. Aquest primers passos fets durant la dècada dels anys 60, va permetre l’exploració no tripulada de gran part del sistema solar (Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú) així com el llançament de gran nombre de satèl·lits.
Col·laboració de Sarah Renau per al capítol La xarxa de xarxes