World Wide Web

Col·laboració de Pau Nadeu per al capítol La xarxa de xarxes

Conegut per tots com a web o com a WWW, la World Wide Web es podria definir com un sistema de documents d’hipertext en llenguatge HTML, enllaçats entre si mitjançant vincles, i accessibles a través d’Internet. Amb un navegador, l’usuari pot visualitzar les diferents pàgines web que poden contenir text, imatges, vídeos o altres continguts multimèdia; i navegar a través seu gràcies als hipervincles.

Usant conceptes d’anteriors sistemes d’hipertext, l’enginyer i científic anglès Tim Berners-Lee, ara director del World Wide Web Consortium, va ser el que va crear el Web l’any 1989, juntament amb el belga Robert Cailliau, mentre treballaven junts al CERN de Ginebra, a Suïssa.

El març del 1989, Berners-Lee va escriure una proposta que feia referència a l’ENQUIRE, un projecte de base de dades i software que ell mateix havia construït al 1980, i en va descriure una informació més elaborada sobre el seu sistema de funcionament.

Amb l’ajuda posterior de Robert Cailliau, al 1990 van proposar l’ús de l’hipertext, un sistema d’organització de la informació basat en la possibilitat de moure’s per dins d’un text i cap a textos diferents per mitjà de paraules clau, per tal de vincular i accedir a la informació, proposta que es va publicar oficialment el desembre d’aquell mateix any. El projecte, anomenat ja World Wide Web, tractava d’unes pàgines web de documents hipertext que s’haurien de veure a través de navegadors, usant l’estructura client-servidor. Un ordinador del tipus NeXTcube va ser el primer servidor web que va existir, i aquell any també es van crear les primeres pàgines web, les quals explicaven el projecte en si, el primer servidor d’HTTP, també creat per Berners-Lee, i el primer navegador, anomenat WorldWideWeb i més tard Nexus, per evitar confusions.

Des de llavors, Berners-Lee ha mantingut un paper actiu guiant el desenvolupament d’estàndards Web, com el llenguatge marcat amb el que es creen les pàgines web, i ha vetllat per mantenir-ne el funcionament.

La World Wide Web es va desenvolupar per esdevenir una gran plataforma del coneixement humà, permetent a col·laboradors de diferents llocs compartir les seves idees. A més, tenia un gran nombre de diferències respecte d’altres sistemes d’hipertext del moment. El Web requeria només vincles unidireccionals, en comptes de bidireccionals, cosa que permetia que l’usuari vinculés la seva web amb una altra, sense que el creador d’aquesta altra hagués de dur a terme cap acció. Alhora, reduïa significativament la dificultat de posar en marxa servidors web i navegadors, però en canvi, presentava el problema crònic del link rot o enllaç trencat. De vegades, una pàgina vinculada a la teva web, pot deixar d’existir, i si continues mantenint el vincle, aquest haurà esdevingut un enllaç trencat. Una pàgina web amb molts enllaços trencats resulta realment molesta i, si no s’actualitza, es veu com poc professional.

A diferència de sistemes predecessors, com l’HYperCard, la World Wide Web no tenia propietaris, fent-ne possible la creació de servidors i clients independents i afegint extensions sense restriccions de llicència.

L’abril del 1993, el CERN va anunciar que la World Wide Web seria gratuïta i s’obriria per a tothom. Això va fer que molta gent es decantés per la WWW tot abandonant altres sistemes semblants però de pagament, com el Gopher, una aplicació dissenyada per distribuir, buscar i recuperar documents per Internet, que va ser molt comú a principis dels anys 90.

Estudiosos del tema, generalment estan d’acord en que el punt d’inflexió per la World Wide Web va iniciar-se amb la introducció del navegador Mosaic. Aquest s’acredita com el que va aconseguir popularitzar el Web. Mosaic, va ser creat a finals del 1992 a la Universitat d’Illinois, per un equip guiat per Marc Andreessen. El seu fàcil i senzill ús, juntament amb una interfície accessible per a tothom i una fàcil instal·lació, van fer que l’aplicació obrís el món Web al públic general, permetent convertir-lo en el protocol d’Internet més popular. A més, va ser el primer navegador a mostrar imatges i text en una mateixa finestra, per contra dels anteriors, els quals mostraven les imatges en finestres separades. Per això, sovint és anomenat com el primer navegador gràfic.

La World Wide Web, permetia compartir informació a través d’Internet d’una manera fàcil i flexible. A més també va jugar un paper important a l’hora de popularitzar Internet. Cal no confondre aquests dos termes, ja que World Wide Web i Internet no són sinònims. El Web és una aplicació construïda sobre Internet, el qual és un sistema global d’interconnexió de xarxes d’ordinadors. El Web en si, és un dels sistemes que funcionen a Internet, una col·lecció de documents i d’altres arxius interconnectats i vinculats entre ells gràcies als hipervincles i URLs.

Veiem ara els tres estàndards en que es basa el Web per funcionar.

-Per veure una pàgina web, hem de començar teclejant el seu URL (Uniform Resource Locator), que és el que s’encarrega de donar una adreça única, IP, per tal de localitzar el servidor d’una certa pàgina web.

-Un cop hem escrit l’URL, el nostre navegador inicia una comunicació amb el servidor enviant una petició HTTP (Hyper Text Transfer Protocol) al servidor de la pàgina en concret. L’HTTP és l’encarregat d’especificar la manera com s’enviarà i es rebrà la informació entre el navegador i el servidor.

-Llavors, en el cas d’una pàgina web típica, el navegador demana el text de la pàgina en HTML (HyperText Markup Language) i l’analitza i interpreta immediatament, en un procés anomenat parsing; fent, seguidament, les peticions corresponents altre cop a través de l’HTTP, d’imatges o d’altres arxius que formen part de la pàgina, perquè com a usuaris la poguem veure al complet. Finalment, la pàgina es renderitza segons ho especifiqui el document HTML, juntament amb els altres possibles llenguatges.

Sabem que l’HTML és un mètode que especifica com s’ha de veure la informació d’una pàgina web al navegador, però no és l’únic component de les pàgines, ja que hi ha alguns altres llenguatges que el poden acompanyar per definir altres aspectes més de disseny i d’interacció. Així, trobem el CSS, que defineix aspectes de disseny de la web; el JavaScript, que serveix per fer petites programacions dins una pàgina, i per als jocs i als webs amb molts efectes visuals trobem el Flash.

El Web, com el coneixem avui en dia, ha permès un flux d’informació i de comunicació global a una escala sense precedents en la història humana. Persones separades en el temps i l’espai, poden usar el Web per intercanviar els seus pensaments, experiències, idees, cultura i creacions, entre d’altres. Actualment, el nombre de pàgines web i d’usuaris segueix creixent a una velocitat vertiginosa i es fa molt difícil preveure el futur d’aquest gran sistema d’interconnexió.

Col·laboració de Pau Nadeu per al capítol La xarxa de xarxes