Navegador
Col·laboració de Ana Cuba per al capítol La xarxa de xarxes
El navegador és un programari, és a dir, un component lógic del sistema, que serveix per recuperar i reproduir documents d’hipertext, generalment escrits en HTML, donis de servidors web situats a qualsevol lloc del món. Aquesta xarxa de documents és coneguda com Teranyina mundial o World Wide Web (WWW). La majoría dels navegadors actuals com Firefox i Internet Explorer són navegadors gráfics, és a dir, que permeten mostrar gràfics a més de text i enllaços. A més, molts dels navegadors moderns poden reproduir seqüències de vídeo, sons, animacions i programis diversos, encara que pot ser necessitin plug-ins per a alguns formats.
Els navegadors són necesaris per a visualitzar qualsevol pàgina web, per això és un dels programari més importants d’un ordinador.
Quan, a com funcionen els navegadors, són capaços de reproduir les webs en gran part per un protocol web conegut amb el nom de HyperText Tranfer Protocol (HTTP). No obstant això, cal destacar que existeixen més protocols com HTTPS, ftp (File Transfer Protocol), file… que molts navegadors també suporten.
En el cas específic del protocol HTTP, també el més usat, aquest defineix com els missatges són formatats i transmesos, i quines accions han de portar a terme els servidors web i els navegadors en resposta a diversos comandos. És el que permet als clients Web i els servidors Web entendre’s i comunicar-se entre si. Quan introduïm una adreça Web (URL) en el nostre navegador, aquest envia un comando HTTP al servidor Web dirigint-lo per a portar i transmetre la pàgina web requerida i reproduir la informació en el nostre navegador. Tots els servidors web que utilitzen llocs i pàgines web suporten el protocol HTTP.
Per exemple, la URL per a entrar en la pàgina web de la Universitat Pompeu Fabra és: http://www.upf.edu . Una vegada que introduïm la URL en el nostre navegador, aquest divideix aquesta adreça web en dues parts diferents: 1. El protocol: “http” 2. El nom servidor “www.upf.edu” Si a més, volem entrar a la web de la biblioteca de la UPF (http://www.upf.edu/bibtic/), el navegador distingiria una tercera part que segueix al nom del servidor, en aquest cas “bibtic”. I així successivament.
Perquè un navegador es connecti al servidor web per a reproduir la informació que li estem demanant es comunica amb un nom de servidor per a “traduir” aquest nom del servidor en una adreça IP. El navegador, llavors és capaç de connectar-se al servidor web amb l’adreça IP. Una vegada que el navegador s’ha connectat al servidor web usant el protocol HTTP, el navegador llegix llavors el llenguatge HTML (HyperText Markup Language), utilitzat generalment per a crear documents en la WWW. És llavors quan les dades i la informació són reproduïts en el nostre navegador web. Així, a partir d’aquí, l’usuari podrà interactuar amb el contingut de la web i navegar cap a altres llocs de la xarxa mitjançant enllaços o hipervínculos. (El seguiment d’enllaços d’una pàgina web a una altra es coneix com “navegació”)
Respecte a les característiques que poden tenir els navegadors, existeixen des d’alguns amb elaborades interfícies que suporten una gran quantitat de formats d’arxiu i protocols fins a navegadors minimalistas que només reproduïxen text en HTML. Els navegadors que inclouen components addicionals que admeten e-mail, Usenet i IRC (Internet Relay Chat) són més coneguts com “suites d’Internet” que com simples navegadors.
La majoria dels navegadors permeten a l’usuari obrir múltiples webs al mateix temps, ja sigui en una finestra diferent del navegador o en diferents pestanyes en la mateixa finestra. Els grans navegadors també inclouen bloqueadores de finestres emergenes, també cridades pop-up, per a prevenir que s’obrin finestres no desitjades sense el consentiment del usuari.
A més, la majoria dels navegadors poden reproduir una llista de pàgines web que l’usuari ha guardat prèviament, de manera que pugui tornar a elles de forma ràpida. Aquestes són conegudes com ?”avorits” en la majoria dels navegadors. A més, els navegadors més populars també inclouen alguna forma d’agregar canals web. Un canal web és un contenidor d’informació destinat a la seua redifusió. Aquest és tracta generalment d’un document XML i els seus formats més habituals són actualment l’RSS i l’Atom.
La majoria dels navegadors poden estendre les seves característiques mitjançant components descargables o plug-ins.
Quant a la història dels navegadors, aquesta es remunta a principis dels 90, quan es va desenvolupar el primer navegador en el CERN per Tim Berners-Llig. L’arribada de l’influent navegador NCSA Mosaic dos anys després va conduir a l’explosió de l’ús de la web.
Posteriorment, el líder de l’equipo Mosaic en la NCSA, Marc Andreessen va crear la seva pròpia companyia cridada Netscape, i va llançar el Netscape Navigator en 1994, el qual es va convertir ràpidament en el navegador més popular del món fins a l’arribada dels seus competidors.
Aviat Microsoft va crear el seu propi navegador en 1995, Internet Explorer, començant així la guerra dels navegadors. Internet Explorer és, amb diferència, el navegador més utilitzat a nivell mundial en l’actualitat.
Opera aparèix en 1996, i encara que mai ha estat tan popular com els seus competidors, si que té una gran part del share en els navegadors de telèfons mòbils.
En 1998, Netscape llança Mozilla Foundation en un intent de produir un navegador competitiu usant el model de programari de codi obert. Aquest es convertiria posteriorment en el Firefox, que és el segon navegador més usat actualment.
Per la seva banda, Apple va llançar el seu, anomenat Safari, en 2003. I, finalment, Google va llançar en 2008 el seu propi navegador conegut com a Chrome.
Col·laboració de Ana Cuba per al capítol La xarxa de xarxes