Edu3.cat

 
Ginys que es mouen sense que, aparentment, ningú els controli. Belluguen el cap, les mans… Alguns, fins i tot, parlen. Semblen tenir vida pròpia.

AUTÒMATS

Per moure objectes, l’ús del vapor ja era conegut a la Grècia antiga.

Aquest globus giratori, precursor de la màquina de vapor, n’és un exemple.

El vapor es feia servir en alguns temples. Per exemple, per obrir-ne les portes, substituint, així, l’esforç humà.

Aquesta tècnica es va aplicar, també, per animar estàtues religioses, amb el conseqüent esglai per part dels devots.

Diu una llegenda que sant Albert Magne, a l’edat mitjana, tenia un servent de fusta i cuir que l’ajudava en les tasques domèstiques. En veure’l, un altre sant, Tomàs de Aquino, el va destruir a bastonades convençut que era una criatura del dimoni.

I és que animar vol dir, literalment, donar ànima, vida, i aquesta era una capacitat exclusiva de Déu.

Més endavant, una nova tècnica, la rellotgeria, va permetre uns automatismes molt més eficients. Els primers ninots animats mecànicament van aparèixer adornant els rellotges dels campanars.

I el primer amb aspecte humà i autonomia de moviment va ser obra de Leonardo da Vinci.

Es tractava d’un cavaller cuirassat que s’aixecava, saludava amb els braços i girava el cap. Obria la boca i, probablement, emetia alguns sons. Només en tenim, però, el testimoni dels dibuixos.

El segle XVIII representa l’edat d’or dels autòmates. El francès Jacques de Vaucanson va fabricar-ne tres de molt celebrats: un flautista, un tamboriner i un ànec.

L’ànec és el més famós. Constava d’un intricat mecanisme de més de 400 peces.

Com si fós de veritat, l’ànec menjava, bevia, assimilava els aliments i, finalment, feia fora unes farinetes verdoses. De tant en tant, clacava. L’abdomen es mostrava per tal que la gent comprovés aquesta increïble digestió.

Un altre gran constructor d’autòmates va ser el suís Pierre Jacquet Droz. En va construir uns quants amb forma humana, com una noia que tocava el piano. I un escrivent que mullava la ploma en un tinter, la disposava al cap d’amunt d’un paper i escrivia una carta.

El text a escriure es podia canviar, per això l’escrivent de Droz és el primer autòmata programable.

L’autòmata mecànic més espectacular de tots va ser el El Turc, un jugador d’escacs que va fascinar mig món durant dècades.

A l’interior, no s’hi veien més que mecanismes. Tot i així, jugava amb el mestratge d’un humà. Napoleó va ser un dels molts oponents distingits als quals el Turc va vèncer.

Però dintre del Turc s’hi amagava un nan que era qui movia les figures en realitat. Era, doncs, un jugador d’escacs fals.

Els autòmats van atiar una idea molt romàntica: la creació de vida artificial.

La literatura va donar forma a aquesta idea amb la criatura del doctor Frankenstein.

I el cinema ho ha fet amb una colla d’androides.

Actualment, es pot crear tota mena d’autòmats, en la imaginació i en la realitat. Però, poden pensar aquestes màquines?

Doncs gràcies a la informàtica poden, efectivament, pensar. Però aquesta és una altra història.