Albert Magne
Col·laboració de Heura Molina per al capítol Autòmats
Albert Magne ha estat una de les figures decisives del pensament medieval, entre d’altres fites va ser el primer pensador cristià que va adoptar una actitud crítica davant la filosofia greco-àrab, ja que va introduir el pensament d’Aristòtil en la filosofia escolàstica malgrat les contradiccions d’aquest amb l’ortodòxia cristiana.
Magne era un savi alemany nascut a Bavaria que va treballar diversos camps de coneixement però principalment és conegut com a filòsof i teòleg escolàstic de l’ordre dels dominicans. Va ensenyar filosofia i teologia a Friburg, París i Colònia, on va conèixer el seu deixeble Tomàs d’Aquino. L’any 1260 va ser Bisbe de Ratisbona, càrrec al qual va renunciar per a dedicar-se plenament al desenvolupament intel·lectual. Va ser nombrat Doctor universalis.
Pel que fa al seu estudi sobre l’aristotelisme va donar lloc a la distinció entre filosofia i teologia, entre raó i revelació. Aquesta delimitació va diferenciar el seu pensament de les corrents platònico-augustinians dominants fins al moment i que donarien lloc a posteriors síntesis i doctrines desenvolupades per Tomàs d’Aquino.
Sant Albert Magne també s’interessà per la ciència, concretament per les qüestions relacionades amb l’astronomia i la química. En referència a aquesta última, va realitzar diversos experiments relacionats amb els nitrats de plata i l’afinament de l’or, va aïllar l’arsènic de forma quasi pura i, se li atribueixen estudis sobre la mescla explosiva de nitrat de potassi, carbó vegetal i sofre (pólvora). En el seu tractat De Alchimia exposa una sèrie de condicions que ha de reunir un alquimista, moltes de les quals podrien ser aplicades als químics actuals.
La seva relació amb la creació de vida artificial està lligada al seu interès per la màgia i l’alquímia, fruit del qual se li atribueix la creació de dos autòmats, tot i que es tracta de referències que no estan suficientment documentades. El primer d’aquests era un “cap parlant” i, el segon, un autòmat de ferro capaç de realitzar feines domèstiques i en el qual va treballar durant trenta anys. Segons diu la llegenda, Tomàs d’Aquino va destruir aquest últim per heretge, ja que el relacionava amb la figura del Diable.
Aquesta llegenda il·lustra a la perfecció tots els fenòmens i els futurs debats que aniran units al desenvolupament de la creació de vida artificial. El desafiament a Déu que va suposar la construcció d’un autòmat per part d’Albert Magne va concloure amb la resposta destructiva del seu deixeble, la ideologia del qual no podia tolerar-ho. En l’actualitat, l’autòmat de ferro creat per Magne podria correspondre’s a la multitud d’electrodomèstics que inunden les nostres llars i que actuen com a substituts de l’acció humana, tot i que sense adoptar la nostra aparença. Avui en dia el límit entre màquina i autòmat és difícil de discernir, tot i que sembla que l’element que obre polèmica és la dissolució de la frontera entre màquina i ésser humà.
Tomàs d’Aquino (1225-1274), nascut a Frosinone, és el representant més característic de l’escolàstica. El 1243 va ingressar a l’odre dels predicadors i, posteriorment, es va dirigir a París on va començar a seguir a Albert Magne, del qual es convertí en el seu deixeble. És autor de nombroses obres filosòfiques, exegètiques i teològiques, moltes de les quals són interpretacions literàries i conceptuals de l’obra d’Aristòtil o Boeci, entre d’altres. L’obra d’Aquino es caracteritza pel seu caire optimista en referència a la seva confiança en la raó i a la referència constant a la natura. Tomàs d’Aquino no va acceptar les vessants relacionades amb la màgia i l’alquímia del seu mestre i va veure l’autòmat creat per Magne com una amenaça i un desafiament al poder de creació de Déu (únic i irrepetible) i, per tant, com un objecte que havia de ser destruït i considerat obra de Satanàs.
Col·laboració de Heura Molina per al capítol Autòmats