Robot Asimo

Col·laboració de Albert Secall per al capítol Autòmats

La ciència ha evolucionat, i molt, des de l’edat d’or dels autòmats. Malgrat això, l’afany per a construir éssers similars als humans amb una estructura mecànica no ha cessat. I un clar exemple d’això és el cas del que parlarem ara, el del robot Asimo de la marca japonesa Honda.

D’haver existit la informàtica en el segle XVIII no estaríem parlant de trucs com els de Von Kempelen amb el seu fals jugador d’escacs i alhora tindríem artefactes molt més sofisticats. Tampoc podríem parlar de autòmats, ni de maquinaria que es posa en dansa un cop se li ha donat la suficient corda. Estaríem parlant de robots, de màquines amb un cert grau d’autonomia. I és amb això amb el que ens trobem actualment. Màquines amb una certa aparença humana que gràcies a la computació dels ordinadors són capaces de processar grans quantitats d’informació, cosa que dóna lloc a que la màquina pugui arribar, en certa manera, a pensar i a allunyar-se d’aquesta manera dels clàssics i curiosos autòmats.

Asimo és el robot humanoide (amb aparença similar a la humana) que millor reuneix les característiques anteriors i que alhora, més desenvolupades les té. És propietat de l’empresa Honda que des de 1986 centra forces investigacions en el camp de la robòtica, cosa que li està donant molt bon resultat. El primer projecte realitzat per l’empresa japonesa era un artefacte amb cames que era capaç de caminar com si es tractés d’un ésser humà. A partir d’aquest punt van seguir el camí de les seves investigacions. Al cap de poc van elaborar una nova versió d’aparença similar però que ja era capaç de pujar escales. El següent pas fou afegir-li un cos, un cap i unes extremitats superiors, per tal de que aquest s’aproximés més a l’aparença humana. Poc després, Honda va treure a la llum una nova versió que era capaç de baixar escales.

La primera versió del robot Asimo va arribar a finals d’octubre del 2000. La característica principal d’aquest respecte a anteriors prototips era la seva velocitat, ja que podia caminar a 2,5 km/h vers el 1,5 km/h anteriors. A més la seva aparença ja era més pròxima a la nostra.

La última versió d’aquest robot data del desembre de 2005. En la seva major part es composa de magnesi i està recobert d’un plàstic especial. La seva altura s’aproxima a 130 centímetres i el seu pes és de 54 kilograms. Aquest té diverses habilitats que fan del simpàtic robot un aparell curiós i interessant des del punt de vista científic. L’electricitat és la seva font d’alimentació. La bateria està situada a l’esquena, com si es tractés d’una motxilla (sempre es vol conservar la màxima semblança amb l’aparença humana) i és capaç d’estar funcionant una hora de forma continuada. Per a carregar-se completament necessita quatre hores.

Pel que fa a les característiques més específiques aquestes són sorprenents i fan que hom es plantegi si aquest camp científic de la robòtica té sostre o bé no pararà d’evolucionar mai, arribant fins a límits inimaginables avui dia. Aquesta última versió ja no només camina sinó que també pot córrer a 6 km/h. A més és capaç de fer zig-zags en la seva trajectòria i de balancejar-se al desplaçar-se, tot emulant el moviment humà. En el seu trajecte, en cas de tenir un destí preprogramat, és fins i tot capaç d’esquivar els obstacles mòbils i estàtics que se li presenten en la seva trajectòria en un radi de fins a tres metres. Aquest fenomen és possible gràcies a la incorporació de sensors ubicats a diferents parts del robot. Una altre capacitat sorprenent és el fet que mou el cap segons la procedència dels estímuls que rep. El so és captat per a tres petits micròfons incorporats a la part superior del cap, mentre que la imatge es captada a partir de dues càmeres que fan d’ulls. Respecte a la imatge cal destacar que Asimo és capaç de fer i processar mapejats a partir de les imatges que veu per, d’aquesta manera, arribar a diferenciar rostres. Per acabar amb aquestes característiques afegir que aquesta última versió d’Asimo responia també a una sèrie d’odres bàsiques i senzilles.

La investigació en aquest camp sembla no tenir fi, i dia rere dia es fan nous descobriments, l’aplicació dels quals és capaç de donar resultats sorprenents a simple vista. Això fa mirar el futur amb optimisme. El fet que aquestes màquines puguin “pensar” pot facilitar moltes tasques humanes, sobretot algunes que comporten certs riscos, com per exemple l’extinció de focs. A favor d’aquesta evolució tenim als creadors, els quals es són molt ambiciosos i volen arribar el més lluny possible. Cal però tenir en compte els aspectes no tan positius d’aquests avenços. El fet de no haver-hi un límit pot suposar un perill per a l’esser humà ja que si continuem investigant i creant màquines cada cop més sofisticades pot arribar un punt on elles puguin arribar a dominar als propis creadors. Això es un fet que pot semblar molt fantasiós avui dia, fins i tot pot semblar extret d’una novel·la de cièn-cia ficció, però si els progressos continuen no sabem fins a on arribarem.

En el futur la línia d’investigació avança per dos camps. Per una banda la física, la de l’aparença i per altra la funcional i mecànica, el fet d’ampliar la funcionalitat dels robots dia rere dia. L’objectiu que es vol aconseguir és clar: aconseguir que les màquines ens facilitin al màxim algunes tasques que avui dia ha de fer la persona. El límits de les investigacions, els possibles drets als robots i altres aspectes de la robòtica són objecte de diversos debats. El final ningú el sap. El que si sabem tots és que l’ésser humà no pot parar el seu afany científic i investigador. I això si que és, sense cap mena de dubte, quelcom molt positiu.

Col·laboració de Albert Secall per al capítol Autòmats