El Turc
Col·laboració de Albert Secall per al capítol Autòmats
Una màquina capaç de jugar a escacs d’una forma magistral en ple segle XVIII era quelcom sorprenent. I això ho va aconseguir el Baró eslovac Von Kempelen, que el 1769 va presentar a l’Emperadriu de la cort de Viena un artefacte capaç de pensar, capaç de jugar a escacs de forma intel·ligent i responent d’una forma o d’una altre segons els moviments del seu adversari. Fins i tot s’enfadava quan detectava que l’adversari cometia trampes, ja fos per intentar guanyar o bé per a posar a prova la suposada intel·ligència de El Turc, que era el nom amb el qual es coneixia a l’autòmat degut a la seva aparença. La sorpresa creada després de la seva primera demostració en públic va impulsar a Von Kempelen a mostrar el seu invent per les principals ciutats europees.
En aquella època però, un temps en el que encara no existien els ordinadors, diversos científics no aconseguien trobar una explicació racional del fet, la qual cosa era normal, ja que la ciència del segle XVIII no estava prou capacitada per demostrar un fet com aquest. Malgrat tot, no es podia negar l’evidència, estàvem davant del primer autòmat intel·ligent, o almenys això semblava.
Abans de començar cada actuació mostrava l’aparell per dins. Aquest es composava d’una caixa quadrada de vuitanta centímetres d’alçada i aquesta feia de taula. Darrere de la mateixa hi havia una figura amb aparença humana i amb vestimenta turca (d’aquí al nom) damunt d’un tamboret. Ensenyava doncs l’interior de la caixa i aixecava la roba del personatge. El que podia veure l’atònit espectador en els dos llocs no era més que era una sèrie de mecanismes aparentment molt complexos i diverses peces de ferro.
Aquestes dues coses, la no justificació científica per una banda i la demostració de no haver-hi cap trampa en l’artefacte de Von Kempelen va portar a molta gent a pensar que darrere d’aquella màquina hi havia el propi diable.
El cert però és que el Baró Von Kempelen no va enginyar-se un gran sistema mecànic, sinó que el que va crear va ser un complex sistema mitjançant el qual una persona pogués estar dins de l’aparell sense ser descobert i que a més pogués seguir la partida perfectament. Per fer-ho buscava a grans mestres de l’escacs de l’època. Aquest no era l’únic requisit, també havien de ser poc corpulents per tal de cabre dins de la caixa. Un cop dins a través d’un no gens senzill sistema d’imans, l’habitant de l’autòmat podia seguir la partida, amb l’ajuda de la llum d’una espelma. Els imans estaven a sota les peces (que eren d’acer), això és, a l’interior de la caixa, de manera que el fals jugador amagat podia seguir la partida des de dins. Per a moure les fitxes ell mateix feia moure els braços del fals autòmat. Així, tots els engranatges que podia veure el públic assistent eren completament falsos i no feien més que amagar la realitat i que produir remor de maquinària quan el fals jugador movia les extremitats de El Turc.
El secret però va estar molt ben guardat i El Turc sorprenia a tots els llocs on feia les seves demostracions. Al llarg de la seva “vida” va passar per les mans de dos propietaris, Von Kempelen que fou el creador, i Mäzel, que fou qui va adquirir l’autòmat després de la mort de Kempelen. Els habitants de l’interior de l’aparell van anar canviant amb el temps i hi van passar verdaders mestres de l’escacs de l’època. El primer que va ficar-s’hi en l’exhibició a l’Emperadriu de Viena fou Worouski, un vell exiliat polac que li van amputar les cames a la guerra. A partir d’aquell moment van ser diversos els encarregats de fer funcionar l’autòmat des del més absolut secretisme.
Durant els anys que va durar la seva activitat el peculiar musulmà de ferro va derrotar a personatges tan il·lustres com Catherine II de Rússia, Napoleó, Benjamin Franklin, Charles Babbage…
El canvi de propietari que es va produir el 1804 no va fer disminuir la popularitat de l’artefacte, sinó al contrari. Aquest va seguir viatjant per diferents ciutats europees fins que una desavinença econòmica va posar en evidència el truc. Això va provocar que l’autòmat creués l’Atlàntic ja que a Estats Units encara no sabien massa cosa d’aquest aparell. Va ser però qüestió de temps, i després de passar per grans ciutats com Boston, Nova York o Washington el secret fou descobert. I és que l’encarregat de fer moure les peces en aquella època era Schlumberger, el qual degut a que era una mica gras es va quedar atrapat dins de la màquina i no va tenir més remei que demanar ajuda.
Poc després de la mort de Mäzel l’autòmat va acabar dipositat, ja sense funcionar, al museu xinés de Filadèlfia. El 1854 l’incendi que hi va haver a la ciutat va acabar amb l’aparell.
Col·laboració de Albert Secall per al capítol Autòmats