L’ànec de Vaucanson

Col·laboració de Albert Secall per al capítol Autòmats

El francès Jacques Vaucanson va construir diversos autòmats al llarg del s. XVIII. El més famós de tots fou sense cap mena de dubte el seu ànec. Aquest era de coure i fou anomenat de forma diferent que els altres, ja que aquest no fou batejat com a androide sinó que fou nombrat com a “ànec artificial”. Aquest era capaç de veure, menjar, fer la digestió i defecar. A més reproduïa alguns moviments típics dels ànecs com per exemple clacar amb les ales.

Tot aquest procés, a més, es podia veure perfectament ja que sota les ales, la carcassa era transparent, de manera que es podia seguir perfectament la digestió a través del que un veia. El propi creador de l’artefacte el va descriure i comparar amb un ànec real, ja que la missió principal que es va fixar en la seva creació era reproduir-lo de la forma més fidel possible. Tot i això, aquest no era el seu únic objectiu.

Vaucanson era un home típic del segle de les llums francès. I és que el personatge que ens ocupa es sentia atret per tot el món de la ciència en general i no per la mecànica en concret, camp però que fou la seva via per donar a conèixer les seves teories sobre diferents camps de coneixement. L’ànec va ser probablement la millor via per demostrar el que ell creia sobre els processos físics de l’anatomia humana a l’hora de fer la digestió. Ell mateix ho va descriure amb les seves pròpies paraules: “Allà (referint-se a l’estómac), el menjar està digerit com en els animals reals, és a dir, per dissolució i no per trituració, tal i com diuen alguns físics”. Així podem dir que l’ànec no només era un experiment mecànic sinó que era una eina per tal de demostrar algunes teories del propi creador. Alhora, però, era conscient de les limitacions del seu invent i reconeixia que l’alimentació no era bàsica per a l’ànec mecànic, cosa que si ho seria per a qualsevol ànec real. Ell només volia mostrar el procés digestiu com a quelcom mecànic i similar a la realitat a partir de les tres accions: menjar, digerir i expulsar.

A més d’aquesta part central dedicada al a digestió, l’ànec també responia a diverses característiques, ja que la seva estructura exterior volia ser fidel a la realitat. Per això es composava d’un sèrie d’”ossos” els quals es podien articular i moure tal i com ho fa un ànec real. Tenia moltes combinacions diferents que volien aproximar-se, en la major mesura possible, a tots els moviments que pot fer un ànec real. Així doncs, l’automatisme de l’artefacte tenia un gran nombre de moviments possibles que combinats entre sí donaven la possibilitat de fer-ne molts altres. En total tenia més de 400 peces.

Aquest autòmat, juntament amb les seves dues altres creacions, van ser vistes per a un gran nombre de curiosos francesos, que quedaven meravellats per allò mai vist fins llavors. Vaucanson no es va limitar només a això, sinó que va portar a les seves obres de gira per diferents exposicions d’arreu d’Europa.

Amb la seva mort el famós ànec va anar a parar a mans d’un col·leccionista alemany. A partir d’aquest punt va seguir un poc documentat camí fins que va anar a parar a les mans d’un mag i constructor d’autòmats francès anomenat Robert Houdin. Aquest tenia la missió de preparar-lo per ser mostrat a l’Exposició Universal de París l’any 1844. En aquest procés va fer un descobriment sorprenent, i és que va apuntar que l’autòmat tenia truc i que el que feia no era exactament la digestió. Segons aquest, el blat que l’ànec menjava era guardat a un compartiment interior i el que expulsava eren unes farinetes verdes que estaven prèviament preparades a l’interior de l’ànec. Sigui com sigui, Robert Houdin no va despreciar mai aquella autèntica joia, que al cap i a la fi tenia un munt de mecanismes complexos. Alhora no va deixar d’admirar Vaucanson, ja que a més de ser un geni de la mecànica era capaç d’elaborar trucs tan sofisticats com aquell.

Alfred Chapuis, autor del llibre El mundo de los autómatas, posa en dubte en aquesta obra la teoria de Robert Houdin i avala el treball de Vaucanson. El seu argument principal és que l’obra original de Vaucanson va ser copiada diverses vegades, i que l’artefacte amb el que va topar Houdin podia tractar-se d’una d’aquelles copies.

Malgrat tot, aquesta hipòtesi a partir de l’ànec de Vaucanson va canviar una mica la perspectiva del constructor d’autòmats, el qual ja no només hauria de conèixer la física i jugar a ser Déu, sinó que també calia una bona dosi d’invenció i de màgia. Un exemple d’aquest fet serà el futur autòmat jugador d’escacs de Von Kempelen.

La vida de l’ànec original es creu que va acabar al Museu de Nijninovgorod de Rússia cap al 1879 on va ser cremat, tot i que el gran nombre de copies que hi va haver fa que aquesta dada no pugui ser certa al 100%. Ara de l’ànec original de Vaucanson ja només se’n conserven algunes copies elaborades recentment.

Col·laboració de Albert Secall per al capítol Autòmats