Jacques de Vaucanson

Col·laboració de Albert Secall per al capítol Autòmats

Jacques de Vaucanson va néixer a Grenoble, França, l’any 1709. La seva vida s’emmarca en l’anomenat segle il·lustrat o segle de les llums, que va tenir el seu nucli central al país francès. Vaucanson, però, va enfocar els seus estudis inicials cap a la religió dins de l’ordre dels Mínims de Lió. En aquesta època de la seva vida va conèixer a un cirurgià que va fer despertar el seu costat científic i va provocar que cresqués el seu interès cap el món de la mecànica.

D’aquesta manera va començar a construir els seus primers autòmats, els quals tenien unes funcions molt bàsiques i la seva missió principal era dur a terme algunes tasques domèstiques. Els membres de la comunitat religiosa no van trigar a rebutjar al jove científic, doncs van considerar que estava anant en contra de la religió i que, d’alguna manera, allò que estava creant ho feia sense el permís de Déu, ja que només ell tenia el privilegi de donar vida.

Vaucanson va marxar de Lió i es va encaminar cap a París. Allà va conèixer una mica més el món en el qual estava interessat. Va entrar en contacte amb alguns dels “il·luminats” del segle XVIII; va conèixer filòsofs, científics… Tot plegat el va impulsar per a continuar el seu camí d’investigació cap a la mecànica, una disciplina a la qual hi va arribar gràcies, en gran mesura, a la fascinació per l’anatomia. Havia arribat a un punt on ja no només es conformava a crear automatismes que facilitessin les tasques domèstiques; ara volia crear quelcom més elaborat. I ho va aconseguir.

El 1738 va constituir el que avui es dia és considerat el primer autòmat pròpiament dit. Aquest fou El flautista. Era un autòmat de mida real que tocava un repertori de fins a dotze cançons. Però el més destacat no era el què sinó el com. I és que aquest autòmat tenia un complex mecanisme que es basava en l’anatomia humana. Tenia cor i pulmons, i l’aire arribava a la laringe i als llavis. Físicament i fisiològicament s’assemblava força a un músic real. Per a tots aquests motius podem considerar-lo el primer autòmat modern, ja que no tenia una funció bàsica sinó que anava més enllà. Vaucanson va presentar aquest invent a l’Acadèmia de les Ciències el mateix any 1738.

Seguint aquesta línia, el seu esperit de creació d’autòmats no va cessar. Poc després va construir El tamboriner i L’ànec. Els dos autòmats van tenir gran ressò, però el segon fou el més conegut. I és que aquest peculiar ànec era capaç de fer la digestió; això és, menjava i tenia a l’interior un mecanisme que emulava la digestió animal i que finalitzava amb la defecació. En aquesta època (mitjans de segle XVIII) Vaucanson es va fer membre de l’Acadèmia de les ciències.

Aquests invents no van ser passats per alt per altres científics de l’època, i gent com Diderot o Voltaire van elevar el treball de Jacques de Vaucanson. Com tampoc va passar per alt el seu talent per a gent del poder. El mateix Lluís XV va interessar-se per fer-se amb els seus serveis. I ben aviat ho va aconseguir. Vaucanson va passar a formar part del govern francès com a inspector general de les indústries de seda i sobre ell recauria la màxima responsabilitat en el camp de la indústria tèxtil francesa. Aquesta passava per un mal moment ja que el Regne Unit n’era el país més avançat. Vaucanson va proposar una sèrie de mecanismes que van aconseguir automatitzar per primer cop tot el procés que duia a terme el teler cosa que en certa manera va rellançar la indústria tèxtil francesa o que, si més no, li va donar un alè d’aire fresc. A més va introduir el concepte de targeta perforada que permetia una mena de programació del procés mecànic. Aquest avenç però no va ser ben vist pels treballadors ja que aquesta automatització els perjudicava degut a que els hi treia feina.

Aquesta dedicació al desenvolupant de la indústria francesa va impedir-li realitzar un projecte que ell mateix va citar i comentar que li agradaria dur a terme. Es tractava de fer un autòmat similar a l’ànec però que aquest cop tingués sang, músculs, nervis… És a dir, un perfeccionament respecte a les seves obres anteriors. Malgrat tenir la intenció, no va disposar de suficient temps com per materialitzar la seva voluntat.

Va acabar la seva vida a prop del govern francès i de Lluís XVI. Va morir a París el 1782 i va deixar un doble llegat. Per una banda, va deixar els seus curiosos autòmats al Conservatoire des Arts et Métiers de París, però aquests no van sobreviure físicament a la Revolució Francesa. Amb aquestes obres va consolidar als autòmats i fou un dels màxims responsables de que aquests arribessin al seu punt àlgid al segle XVIII. Per altra banda, també va deixar els avenços en la indústria tèxtil, que van ser complementats i evolucionats per un altre francès, Joseph-Marie Jacquard. Aquest va acabar de desenvolupar la mecanització del teler i la programació de les targetes perforades, que podem dir que són les precursores dels ordinadors actuals.

Col·laboració de Albert Secall per al capítol Autòmats