Edu3.cat

 
L’ordinador és una màquina que fa càlculs numèrics a gran velocitat. Però aquesta definició es queda curta. A més de màquina numèrica, l’ordinador és una màquina lògica.

CÀLCULS LÒGICS

La manera més senzilla de representar relacions lògiques són els diagrames amb forma d’arbre. Aristòtil, per exemple, els va fer servir per classificar les espècies.

Aquests diagrames van assolir molt renom, per això es troben sovint en il·lustracions medievals.

Quinze segles després d’Aristòtil, el mallorquí Ramon Llull va donar un nou impuls a la lògica.

Llull es dedicava a difondre la religió cristiana dialogant amb la gent; per això se’l representa sovint parlant.

A més a més, era un estudiós de les qualitats de Déu. Per això va idear un sistema per generar, de manera mecànica, nous conceptes divins.

El principi de funcionament d’aquest sistema es veu en aquest exemple: Girant els discos, per combinació lògica de les paraules que contenen, s’obtenen diverses frases.

Per exemple: Jo estimo els gats O bé: Tu odies els ratolins. La màquina de saber de Llull consistia en un seguit de discos concèntrics amb conceptes, és clar, molt menys mundans.

Un primer disc contenia les referències als 9 atributs essencials de Déu. Un segon contenia tres triangles amb tres operacions possibles entre aquests atributs.

El sistema, conegut com a Ars Magna, va arribar a aplegar 14 discos concèntrics.

La fita de Llull era la formulació de veritats sobre Déu universalment vàlides, més enllà de fronteres i de cultures.

L’alemany Gottfried von Leibniz, al segle XVII, es va plantejar el mateix però en un camp diferent. Enlloc de generar veritats religioses o místiques, Leibniz volia generar veritats del saber en general.

En el seu sistema, anomenat Ars combinatòria, tota expressió lògica es podia reduir a una combinació de paraules i números.

Leibniz somniava que les disputes entre la gent s’acabarien per sempre gràcies al llapis, el paper… i fent uns quants càlculs.

Leibniz, a més a més, va promoure l’ús de la notació binària, és a dir, de representar els números amb uns i zeros.

A mitjans del segle XIX, el britànic George Boole va proposar l’aplicació d’aquesta notació binària a la lògica. L’anomenada àlgebra de Boole assigna un 0 quan una proposició és falsa, i un 1 quan és certa.

Sobre la base d’aquesta àlgebra es van construir diverses màquines per fer càlculs lògics. Per exemple, Charles Stanhope va construir l’anomenada Demonstrator. I William Jevons, una que es deia piano lògic.

En la dècada dels 1930, investigant les comunicacions telefòniques, un estudiant nord-americà, Claude Shannon, va formular una teoria que resultaria transcendental.

Segons aquesta teoria, tot missatge es pot representar com un seguit de zeros i uns als quals, per tant, es pot aplicar l’àlgebra de Boole.

Associant el 0 a un circuit elèctric obert, en què no hi passa el corrent, i l’1 a un circuit tancat, en què sí hi passa, es pot, doncs, representar i manegar la informació per mitjans elèctrics.

Poc després dels descobriments de Shannon van aparèixer els ordinadors. L’interès per les calculadores purament lògiques, aleshores, es va esvair, ja que els ordinadors fan càlculs lògics, a més de numèrics.

Per contracció dels termes binari i dígit, Shannon va inventar una paraula que faria fortuna: bit.

L’era de la informació, feta de bits i de lògica entre bits, havia començat.