Ars Magna

Col·laboració de Natàlia Arroyo per al capítol Càlculs lògics

Llull perfecciona el sistema dels diagrames lògics i l’aplica a la fe cristiana. Així, cada casella representa un atribut diví que correspon a Déu. Els diversos cercles contenen altres categories, i al girar-los i llegir la combinació, s’obté la idea completa.

Partint d’una orientació agustinista, segons la qual Déu ha creat la natura a partir d’unes «rationes seminales» eternes, Llull pensa que l’ésser de les criatures és com una imitació de Déu, i la natura és com un llibre en què poden llegir-se els designis de la divinitat. Però per captar l’ordre diví cal que s’estableixin uns principis generals. Aquests principis generals -que són els que estaven en la base de la seva Ars-, eren elements simples a què es redueixen totes les proposicions i, degudament combinats, havien de fer possible una presentació unitària, rigorosa i encadenada de tot el saber.

Cadascun d’aquests elements és representat per lletres o per altres símbols, i els combina entre si, de manera mòbil, en cercles concèntrics. Els diversos raonaments per resoldre tots els problemes (tant de la religió com de les ciències) sorgien de totes les combinacions possibles. Llull va projectar una mena de màquina amb rodes de conceptes, una mena de precursora de les computadores, capaç de combinar i classificar tots els conceptes, de manera que es pogués discutir i raonar sense errors. Va recórrer a diagrames, taules, cercles gràfics i cercles concèntrics mòbils (el més complex d’aquests instruments és denominat figura univeralis, que posseeix catorze cercles concèntrics), disposats de manera que, a partir dels conceptes fonamentals, fos possible trobar conceptes nous així com raonar sobre ells sense error. Creia, per tant, en un fonament lògic i racional universal, a manera d’un càlcul, vàlid per a totes les veritats, incloses les de la religió. [Veure imatges de les rodes lul·lianes]

Això és possible, pensava, perquè hi ha un únic fonament racional, que afecta també a les veritats de la fe que, d’aquesta manera, poden demostrar-se per deducció lògica. En tant que els principis generals o elements simples són el fonament de tot allò real, per a Llull hi ha una coincidència entre lògica i ontologia, i l’autèntic coneixement és una visió mística en Déu.

Llull dóna un pas endavant fonamental en la història de la transformació de la memòria artificial, doncs deixa de fer servir imatges per emprar conceptes purs. La idea que sigui la lògica qui aporti el sentit a aquests conceptes i els conjugui amb criteri, és un altre dels èxits de Llull.

Després d’uns primers anys de vida amb certes crisis espirituals, Llull de seguida farà un gir religiós i centrarà tots els seus esforços per dedicar-se a la ambiciosa missió de conversió dels infidels. La intuïció central de Llull és que és possible provar a través de la raó totes les veritats de la fe, i refusa la tradicional escissió entre totes dues disciplines.

Així doncs, el que Llull pretén és convertir al no creient, a l’infidel. Però aquesta tasca no és senzilla, i per això creu essencial la necessitat de basar els arguments de fe en la raó. Cal demostrar racionalment totes aquelles creences per dotar-les de força lògica, de coherència, exactitud i quasi precisió matemàtica. De tota aquesta controvertida relació raó i fe surt l’Ars Magna o Ars generalis, que és l’art de la invenció fundat en la idea de mathesis universalis que perseguiran Descartes i Leibniz. La mathesis universalis és possible només perquè hi ha un rerefons racional i comprensible en les veritats de la fe, i per això les veritats han de ser trobades per deducció estrictament lògica dels principis de la ciència general dins els quals s’hi troben els diferents sabers particulars.

La deducció, tal com Llull la duu a terme, es sustenta en la sil·logística aristotèlica i suposa l’existència de principis suprems certs, que els propis infidels no neguen necessàriament, així com la possibilitat de trobar tots els termes mitjans possibles que uneixin a qualsevol subjecte i determinar per mitjà d’ells mateixos o de les seves respectives combinacions els que convinguin al subjecte proposat d’acord amb regles formals inalterables. Seguint amb el sistema dels diagrames lògics, es tracta de crear uns atributs indiscutibles que siguin el nucli i base de la reflexió, i a través dels quals, mitjançant l’art de la combinació, en podem extreure multitud de veritats inqüestionables.

L’Ars Magna de Llull, també anomenat Art General, no constitueix un únic descobriment fix i etern, sinó que respon a una llarga sèrie d’intents de Ramon Llull que va incloure diversos assajos de simplificació i classificació de sabers.

Llull rematarà totes les seves investigacions en l’obra que porta per títol Ars magna generalis ultima i que data del 1306. Allà, el mallorquí creu haver trobat el mètode infalible per adquirir el saber i convèncer als no creients de la veritat de la fe cristiana. El seu mecanisme lògic-matemàtic està al servei d’una finalitat doctrinal, fet, però, que no ha aconseguit distanciar-lo de la polèmica per haver pretès conjugar raó i fe en les qüestions divines.

En qualsevol cas, resulta interessant veure la força de la lògica, entesa més enllà del seu context científic i/o matemàtic, i apreciar la seva repercussió psicològica en un àmbit tant espiritual i històricament allunyat dels processos mentals i racionals de l’ésser humà com ho és la religió i fe cristianes.

Aquest detall ambiciós alhora que atrevit de Llull no fa si no augmentar el seu reconeixement com a una personalitat clau d’intel·lectualisme i d’integració de la cultura científica i dogmàtica en las masses populars.

Col·laboració de Natàlia Arroyo per al capítol Càlculs lògics