Aristòtil
Col·laboració de Xènia Díaz Contreras per al capítol Càlculs lògics
Filòsof i científic grec, una de les influències més reconegudes de la història i un dels grans pensadors de la humanitat. Fill de Nicòmac, metge i amic del rei d’Amintes II de Macedònia. Aristòtil va ser entrenat i educat com un membre de l’aristocràcia. Als divuit anys d’edat, es va traslladar a Atenes per continuar la seva educació a l’acadèmia Platònica. Els primers anys va ser deixeble predilecte de Plató, però amb el temps la diferència d’opinions els va separar. L’estància del teòric a l’acadèmia va durar aproximadament uns vint anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor, fins després de la mort de Plató el 347 aC.
Després de la mort del mestre, Aristòtil abandonà Atenes i passà tres anys a Assos, on es va unir amb Herpil·lis, de la qual tingué un fill, Nicòmac, al qual dedicà un dels tractats d’ètica. Durant aquest període va concebre les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre. D’Assos viatjà fins a Mitilene; d’aquesta època daten molts dels seus treballs de biologia.
En 343-342 aC Filip de Macedònia el va sol·licitar per a que exercís de professor del seu fill d’Alexandre i Aristòtil que donava molta importància a l’educació dels prínceps, acceptà; d’aquests anys daten probablement les seves obres polítiques. Quan Alexandre va ser nomenat regent (340 aC), Aristòtil, després d’una estada de quatre o cinc anys a Estagira, va tornar a Atenes on va fundar l’escola el Liceu. La seva docència estava configurada per ensenyaments esotèrics o acroamàtics, sobre les qüestions més abstractes i difícils, i els exotèrics, accessibles al gran públic. Al Liceu, Aristòtil reuní la primera gran biblioteca del món; també mapes i un museu d’objectes d’història natural. A la mort d’Alexandre (323 aC) va decidir marxar cap a Calcídia, on va morir l’any següent.
Aristòtil va dominar el coneixement de la seva època gairebé en la seva totalitat i va fer contribucions significatives en la majoria d’ells. Dins l’àmbit de la ciència, Aristòtil va estudiar anatomia, astronomia, economia, embriologia, geografia, geologia, meteorologia, física i zoologia. Dins la filosofia, va escriure sobre estètica, ètica, govern, metafísica, política, psicologia, retòrica i teologia. També va estudiar sobre l’educació de les persones, els costums estrangeres, la literatura i la poesia. S’ha arribat a dir que Aristòtil va ser probablement l’última persona que sabia tot el que podia ser conegut en el seu temps. Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història de la filosofia. Les seves obres, constitueixen una enciclopèdia virtual dels coneixements grecs tot i que, desafortunadament, es creu que només al voltant d’un terç de les obres originals han sobreviscut.
Per tal de comprendre l’obra escrita d’Aristòtil, aquesta es pot dividir en tres grans seccions: escrits populars, en forma de diàleg; memòries i col·leccions de materials per als tractats científics, i obres científiques. Llevat de la Constitució d’Atenes (única de conservada de les 158 descripcions de constitucions gregues), tots els escrits conservats pertanyen a la tercera secció. Els diàlegs són de l’època de l’Acadèmia; Diògenes Laerci en cita dinou títols, entre els quals: Protrèptic, sobre la filosofia i sobre la monarquia. Totes les següents són obres científiques, de l’època de maduresa. L’Órganon és el conjunt dels tractats de lògica. Són obres de filosofia natural: Física, del cel, de la generació i de la destrucció i dels meteors. Comprèn les Categories o Predicaments, els dos llibres sobre la interpretació (entorn dels judicis), els primers analítics (dos llibres sobre el sil·logisme), els segons analítics o analítics posteriors (dos llibres sobre la demostració sil·logística en tant que condueix a la ciència), els tòpics (vuit llibres sobre la demostració sil·logística en tant que condueix a una conclusió probable) i les refutacions sofístiques (novè llibre dels Tòpics, sobre els sil·logismes que condueixen a l’error). L’Òrganon constitueix l’obra més important de la història de la lògica tradicional.
Sobre psicologia: De l’ànima i els tractats que reberen després el títol col·lectiu de Parva naturalia.
D’història natural: Història dels animals, de les parts dels animals, del moviment dels animals i de la generació dels animals. Segueixen alguns tractats apòcrifs sobre qüestions matemàtiques, òptiques, musicals i fisiològiques. La Metafísica tracta de les qüestions més generals. La moral és recollida en tres tractats: l’Ètica a Nicòmac, la Gran Moral i l’Ètica a Eudem. Finalment hi ha la Política, la Retòrica i la Poètica. Hom en conserva, també, algunes cartes i poemes.
Col·laboració de Xènia Díaz Contreras per al capítol Càlculs lògics