Edu3.cat

 
Diuen que, quan posaven en marxa aquella màquina, els llums de la ciutat de Filadèlfia feien pampallugues. Era un secret molt ben guardat que, quan es va desvelar, va causar una gran sensació.

PRIMERS ORDINADORS

La premsa ho va descriure com: “una màquina increïble que, per primera vegada, aplica les velocitats electròniques a tasques matemàtiques.”

La màquina s’anomenava ENIAC, i s’havia dedicat a fer càlculs militars durant la Segona Guerra Mundial. El component principal de l’ENIAC era el díode de buit. En portava 18.000.

El díode és una làmpada de buit amb dos pols, càtode i ànode, amb la propietat que només deixa passar el corrent elèctric en un sentit, del càtode a l’ànode, però no en l’altre. Això permet regular i amplificar el corrent d’electrons; d’aquí el nom d’electrònica per a la tecnologia a què aquest dispositiu va donar lloc.

L’ENIAC va assolir una certa popularitat, per això se’l considera sovint el primer ordinador de la història. Però n’hi ha d’altres de la mateixa època que mereixen, potser més, aquesta distinció.

Per exemple, l’ABC. L’ABC s’aproximava més a la idea moderna d’un ordinador, ja que, mentre que l’ENIAC calculava amb la base numèrica 10, l’ABC ho feia amb la base 2, amb uns i zeros, amb bits.

Per memoritzar els bits, l’ABC feia servir uns tambors magnètics. No era un ordinador tant voluminós ni tenia la potència de l’ENIAC, però, de fet, va ser el que el va inspirar.

Tanmateix, per a ser un autèntic ordinador, a l’ABC encara li faltava un altre component: l’anomenat programa en una memòria.

El programa és un seguit d’instruccions que l’ordinador ha d’executar. Està representat, com les dades, per números, o sigui per bits.

Canviar de programa consisteix a carregar en la memòria de l’ordinador els bits corresponents. Avui dia, n’hi ha prou amb un parell de clics per fer aquesta operació. No cal, doncs, obrir l’ordinador i canviar els circuits quan volem que faci una cosa diferent.

L’ABC i l’ENIAC no tenien, en l’interior, un programa així. Les instruccions calia entrar-les encenent o apagant una colla d’interruptors. L’ENIAC en tenia 6.000. Així, l’operació de canviar les instruccions podia durar dies.

La idea de programa ve, però, de més lluny: d’un segle abans i d’una altra indústria, la tèxtil. Els telers tenien un gran defecte: quan s’havia de fer un nou teixit, un altre disseny, calia desmuntar tot el teler i tornar-lo a muntar amb les noves instruccions.

Un enginyer francès, Joseph Marie Jacquard, va idear unes targetes amb perforacions a través de les quals es donaven aquestes instruccions al teler: si hi detectava un forat, feia una cosa, si no, una altra.

Les targetes perforades constituïen, doncs, un programa que permetia canviar el teixit produït sense haver de desmuntar i tornar a muntar el teler.

Doncs bé, el primer ordinador amb un concepte com aquest el va inventar un enginyer alemany, Konrad Zuse, i es deia Z3.

El Z3 tenia tots els ingredients principals d’un ordinador d’ara: electrònica, bits i programa memoritzat.

Un altre ordinador de l’època, amb tots els ingredients, va ser el MARK. El seu dissenyador, un enginyer nord-americà, va dir quan el va presentar: “Només caldran uns 6 ordinadors digitals i electrònics per satisfer les necessitats de càlcul dels Estats Units”.

Es va equivocar una mica…