William Oughtred

Col·laboració de Mercé Montcusí per al capítol Calculadores

Els inicis de la regla de càlcul són bastant confusos. Encara a principis del segle XX havia tres o quatre candidats al títol d’inventor de la mateixa. Després de moltes controvèrsies dels historiadors, l’opinió actual és que va ser inventada en el període de 1620-1630, pocs anys després del descobriment per John Napier del concepte i propietats dels logaritmes naturals en 1614 i una vegada que es va realitzar la seva conversió a la base decimal per Henry Briggs en 1617 . Edmund Gunter va ser el primer que va aplicar els logaritmes a una escala rectilínia. Aquesta era la famosa línia de Gunter, donada a conèixer en el seu llibre Cànon triangulorum, que va publicar a Londres en 1620. I cap a 1621 William Oughtred, notable matemàtic anglès de l’època i amic de Napier, igual que ho eren Briggs i Gunter, va juxtaposar les escales de dues línies de Gunter i va inventar així la regla de càlcul actual, tant en les seves versions rectilínia com circular. Però Oughtred era un professor de matemàtiques rigorós, que pretenia que els seus alumnes aprenguessin a raonar i coneguessin a fons la disciplina, no que es distraguessin amb la utilització d’ artilugis mecànics, de manera que durant molt de temps va reservar l’ingeni per el seu propi ús sense donar-li publicitat.

Però un dels seus deixebles, Richard Delamain, d’alguna manera va tenir coneixement del fet i va ser el primer a publicar informació relativa a una regla circular cap a 1630, atribuint-se l’invent, del que van derivar aferrissades disputes sobre prioritat amb Oughtred, qui va passar a un altre dels seus alumnes, William Forster, les seves notes sobre el particular, escrites en llatí, perquè les donés a conèixer. Forster les va traduir a l’anglès i en 1632 va aparèixer l’obra titulada The circles of proportion and the horitzontal instrument, al final de la qual es va incloure una Apologeticall epistle en la que Oughtred responia als atacs de Delamain, al mateix temps que li atacava per la seva banda.

Tots aquests instruments matemàtics es van utilitzar preferentment en tasques pràctiques d’ aforament de mercaderies, tant pels comerciants en fustes, cereals, vi, oli, etc. com pels funcionaris de duanes encarregats de cobrar cànons per elles. També van trobar ús en la navegació marítima. I gairebé exclusivament a Anglaterra, on no solament es van realitzar les invencions més importants amb ells relacionades, sinó que a més existien molts artesans capaços de fabricar instruments de certa precisió (com els Allen, els Brown o Henry Sutton), que treballaven en estret contacte amb els inventors i realitzaven els prototips i els exemplars successius. També les peculiaritats del sistema de mesures anglès pot ser que tinguessin bastant que veure en aquesta falta de difusió. Cal esperar als principis del segle XIX perquè la regla de càlcul comenci a ser àmpliament coneguda a França, i després a Alemanya, i als començaments del XX perquè es convertís en instrument professional i estudiantil veritablement generalitzat.

En el que a la concepció dels aparells es refereix, l’activitat creadora va ser incessant en els tres segles i mig de vigència que van tenir. Moltes de les idees i propostes no van passar de la fase de tals o de la construcció d’un prototip, però va haver algunes que van assolir una certa implantació.

Les primeres regles de disposició integrada similar a les actuals van ser fabricades per Seth Partridge en 1658. La idea del fil com part integrant d’aquests instruments nomográfics probablement s’expressés per primera vegada per Newton en 1675. El cursor com a tal va ser desenvolupat per John Robertson en 1775

Thomas Everard va incorporar una escala inversa en 1683. La seva regla va tenir bastant difusió, com també la va tenir altre model per a fusteria desenvolupat per Henry Coggeshall en 1677. Ambdós eren aparells de fusta, bastant toscs i poc precisos.

Cap a 1779 James Watt i Mathew Boulton van modificar per als seus propis treballs amb la màquina de vapor regles de càlcul fabricades per John Rowley, millorant la divisió de les escales i la precisió de l’aparell, que va acabar sent conegut com el tipus Soho, pel nom de la seva factoria de Birmingham. Això va difondre l’ús de l’instrument entre els enginyers mecànics.

La idea de les escales doblement logarítmiques (que permeten realitzar operacions de potenciació i d’extracció d’arrels amb qualsevol exponent, positiu o negatiu, d’una sola vegada) la va proposar inicialment Peter Mark Roget en 1815, però va caure en l’oblit, per a ser després reinventada diverses vegades, almenys per J. H. Thomson en 1881, per John Perry en 1901 i per Hubert Boardman en 1933. La seva incorporació a les regles comercials no es va produir fins a bé avançat el segle XX.

La utilització de les dues cares de la regleta per a la realització de càlculs (sistema dúplex) va ser patentada per William Coix en 1891, fabricant-se per l’empresa nord-americana Keuffel and Esser. Les regles de càlcul van caure en desús amb la popularització de la calculadora electrònica; en el cas de l’enginyeria això va succeir fonamentalment amb l’aparició en el mercat del model HP-35 de Hewlett-Packard en 1972. Cap a 1980 havia cessat pràcticament la producció de regles de càlcul, encara que avui dia segueixen fabricant-se instruments d’aquest tipus en petites quantitats per a usos molt específics en sectors industrials o de navegació marítima i aèria o per a atendre a un mercat minoritari d’afeccionats i col·leccionistes.

Col·laboració de Mercé Montcusí per al capítol Calculadores