Vida artificial
Col·laboració de Cristina Tapia per al capítol Vida artificial
El terme “vida artificial” sovint genera controvèrsia, és per això que potser abans hauríem de preguntar-nos què és la vida en sí i què no ho és.
Hi ha qui afirma que la vida ve determinada per un grau de autonomia que resideix a qualsevol criatura que estigui viva, per petit que sigui aquest grau. Així mateix, s’estableix que, fins i tot una planta, malgrat no poder moure’s com ho fem nosaltres, pot créixer i moure’s i, a més, té la voluntat de fer-ho. Altres entitats inanimades, com per exemple les pedres, també poden moure’s, però no es tracta d’essers vius perquè en cap moment estan dotats de voluntat, no decideixen com es volen desplaçar ni cap a on. Altres factors determinants per estar viu o no són la habilitat de reproduir-se i, fins i tot, la consciència, si parlem exclusivament dels essers humans. Podem concretar i ampliar aquesta idea amb l’aportació que el fisiòleg Claude Bernard va fer l’any 1878, quan va citar cinc característiques comunes a tots els essers vius: organització, generació (reproducció), nutrició, desenvolupament y susceptibilitat a l’enfermetat i a la mort.
A partir d’aquí, podríem establir que la vida artificial existeix en tant que, almenys digitalment, compleix aquests cinc requisits; però també hi ha qui manté que per que hi hagi vida hi ha d’haver quelcom físic.
Malgrat les diferents opinions al respecte, podem fer una definició del que és pròpiament la vida artificial: “es tracta de l’estudi de la vida i dels sistemes artificials que exhibeixen propietats similars a la dels essers vius, a través de models de simulació”. El científic Christopher Langton va ser el primer a utilitzar el terme a finals dels anys vuitanta quan es va celebrar la “Artificial Life I”.
I quina és la pretensió de la vida artificial? Doncs bé, a grans trets podríem dir que la missió de la vida artificial es resumeix en el compliment de tres punts concrets:
El primer d’ells és la imitació de la naturalesa: dins d’aquest punt podem trobar la simulació de plantes i animals, observant com creixen i es desenvolupen en general (com aprenen, lluiten, es reprodueixen… com sobreviuen). Correspon a la part de “ficar” la naturalesa a la pantalla de l’ordinador i observar que passa amb ella. També podem destacar un objectiu purament estètic, recrear la vida real de la manera més fidedigna.
L’objectiu del segon punt és aconseguir fer uns robots, per dir-ho d’alguna manera, més intel·ligents: els robots actuals son incapaços d’adaptar-se a tasques diferents de les que els hi han demanat i rara vegada són autònoms (han d’estar connectats a alguna cosa). La vida artificial, dins del camp de la robòtica intenta trobar robots molt simples, de la mida d’un insecte, que siguin capaços de maniobrar autònomament i d’aprendre, ja que el principal problema que hi ha a l’actualitat es que els robots no poden sobreviure tot sols.
I, en tercer lloc, la vida artificial ens ajuda a comprendre la naturalesa: tracta de donar resposta a qüestions com per què existeix l’evolució, com van aparèixer les primeres cèl·lules o com està lligat l’aprenentatge a l’evolució.
Col·laboració de Cristina Tapia per al capítol Vida artificial