Edu3.cat

 
Imitar la vida, o l’aparença de la vida, és un ambició que ve de lluny. Els autòmats són les imitacions mecàniques més aconseguides. Però, hi ha, també, imitacions digitals?

VIDA ARTIFICIAL

Els robots són una mostra espectacular del que es pot aconseguir, avui dia, combinant mecànica i electrònica.

Hi ha, però, una altra mena d’autòmats que no imiten la mecànica de la vida sinó la lògica de la vida.

A la dècada del 1970, el matemàtic britànic John Conway va idear una mena de joc en què se simulava l’evolució d’una població de cèl·lules.

S’anomena joc de la vida i té lloc sobre una graella on neixen i moren les cèl·lules segons les regles següents:

En un espai determinat, una cèl·lula es mor de soledat si té menys de dues veïnes al voltant. I es mor asfixiada si en té més de tres. Si l’espai és buit, hi neix una cèl·lula quan al voltant hi té, exactament, tres veïnes.

Es comença amb una població inicial i es deixa evolucionar. Els resultats són sorprenents i variats.

Hi ha poblacions que no varien, per exemple, l’anomenada abella. I els oscil·ladors. Algunes duren molt poc. Altres es desplacen sense parar. I d’altres repeteixen un cicle indefinidament.

El joc de la vida és un dels anomenats autòmats cel·lulars més senzills. N’hi ha molts, la majoria d’interès teòric.

Però també n’hi ha d’aplicació pràctica, com aquest, que permet simular uns grups de peixos i ocells.

Però, què te que veure això amb la vida? Doncs que són procediments que, a partir de regles molt senzilles, generen estructures complexes. Com la vida.

Des de la dècada del 1980, aquesta idea ha inspirat una sèrie de recerques. La més important és la que porta el nom de vida artificial.

Es defineix com l’estudi dels sistemes artificials que es comporten com els sistemes naturals vivents.

Dins de la vida artificial, hi ha autòmats cel·lulars que neixen, lluiten per l’aliment, es reprodueixen i, finalment, moren. Fins i tot, hi ha mutacions que les alteren.

Una de les experiències més conegudes en aquest sentit va ser TechnoSphere. Era un web en el qual cada visitant creava la seva criatura: n’escollia l’aspecte, com s’alimentava, com es movia, la seva sexualitat, etc. Aleshores l’introduïa en un paisatge digital i… a viure! Va arribar a tenir més de 200.000 habitants.

Darrere de l’exitós joc infantil Creatures hi ha una idea similar. Es tracta de criar i mantenir unes, això, criatures, des que naixen fins que moren. Mengen, ploren, s’aparellen… Fins i tot, parlen amb un llenguatge que cal aprendre.

Més enllà de l’entreteniment, enlloc de cèl·lules, actualment es parla de bots (de ro-bots) i d’organismes digitals.

Segons els promotors d’aquestes entitats, es tracta d’una vida, no basada en el Carboni, que tot just s’ha començat a manifestar.

Per la seva condició digital, l’espai natural d’aquesta simulació de vida és la xarxa.

L’habiten diverses espècies de bots. Els bots més famosos de la xarxa són els virus. S’introdueixen en els ordinadors, els infecten i els fan malbé. Representen, doncs, l’esperit malèfic de la simulació digital de la vida.

Els virus són entitats biològiques assimilables als bots, sobretot des del punt de vista lògic. Per això, l’estudi dels bots contribueix al coneixement dels virus.

El més valuós de la vida artificial és que ajuda a comprendre… la vida natural.