Ultimàtum a la Terra

Col·laboració de Jordi Petit per al capítol Autòmats de ficció

Basada en un relat titulat Farewell to the Master, de l’escriptor Harry Bates, Ultimàtum a la Terra explica com una comissió extraterrestre arriba a la Terra per mostrar el seu desacord amb les proves nuclears que s’estan realitzant al planeta. L’advertència és clara: si la Terra no cessa en els seus experiments atòmics i espacials, seran atacats per les forces interplanetàries. Però la rebuda que se li dóna a l’expedició és desconfiada des d’un principi, i fins i tot hostil. Només Helen confia des d’un principi en Klaatu i el seu robot Gort.

Des del principi mateix del film, amb l’aparició d’un plat volador que sobrevola Nord Amèrica, el director Robert Wise fa que la càmera (i per tant, el públic) s’identifiquin amb els extraterrestres. Uns titulars de premsa i noticiaris fílmics donen les notícies sobre l’aterratge d’un aparell a poca distància de Washington (cal recordar que Wise va ser el muntador de Ciutadà Kane (1941) d’Orson Welles, un dels innovadors recursos del qual va ser el de la simulació de noticiaris i esdeveniments). La Humanitat comença a viure en un estat de paranoia i ansietat molt important, que crea un clima d’hostilitat molt abans que s’obrin les comportes de la nau. L’eclosió d’aquesta atmosfera ocorre després de l’aparició de l’extraterrestre Klaatu (Michael Rennie) i el seu robot Gort (Lock Martin), amb un tret accidental efectuat per un soldat nerviós.

L’actor Michael Rennie està realment perfecte com a l’extraterrestre Klaatu, la missió del qual és advertir als líders de les nacions que abandonin les investigacions atòmiques i espacials abans que transmetin el mal que ja han fet al planeta. Òbviament els líders no volen perdre el seu valuós temps en parlar amb un ésser extraterrestre, les Nacions Unides cauen víctima de la seva pròpia burocràcia i els únics que atenen les advertències del visitant són un grup de científics, liderats pel professor Bernhardt (Sam Jaffe). També la comprensiva Helen (Patrícia Neal) i el seu fill Bobby (Billy Gray) s’alien amb l’extraterrestre. Com mostra de poder Klaatu aconsegueix paralitzar totes les instal·lacions elèctriques del món (a excepció d’avions en vol i hospitals), per a així conscienciar a la Humanitat. Klaatu i Helen queden aturats a l’ascensor i ella, encara incrèdula de la identitat del visitant, comprèn a poc a poc, mentre dura el tall d’energia, la vertadera importància de la missió de Klaatu. Quan l’ascensor es posa en marxa novament, Helen ja és una ferma seguidora de Klaatu, que li revela les paraules que ha de pronunciar en cas que hagi de detenir el poderós Gort perquè no aniquili el món i que s’han convertit en un símbol incontestable dels amants de la ciència ficció: “Klaatu Barada Nikto”.

En una època on les bases de la ciència ficció com a gènere cinematogràfic no estaven encara assentades, l’estètica del film recorda més als films de cinema negre que va produir la productora ( Twentieth Century Fox ) durant la dècada anterior. D’altra banda, el missatge pacifista i la crítica a l’armament atòmic és directa i evident, i no s’oculta darrera d’estranyes mutacions ni críptiques morals, com seria habitual en altres films de l’època. El film va obtenir un considerable èxit a les taquilles, i és considerat avui un dels grans clàssics de la ciència ficció.

Al llarg dels anys 50 hi va haver una poderosa febre pacifista en el cinema nord-americà. El resultat ho podem apreciar en les dotzenes de pel·lícules produïdes, de les quals la més notable, junt amb War of the Worlds (1953), és Ultimàtum a la Terra (1951). Les causes de que el film sigui tan notable no s’han de buscar en l’elevat pressupost invertit per la 20th Century Fox, ni en el realisme (per a l’època) dels efectes especials utilitzats, ni en l’aparició del robot gegant Gort. Probablement el més notable del film és que al llarg de l’hora i mitja que dura, aconsegueix moments realment plens de tensió i planteja una trama que va ser moltes vegades imitada però mai igualada: què passaria si els extraterrestres no tinguessin com a objectiu conquerir la Terra, sinó protegir-la del major perill de destrucció que suposa l’Home per a l’Home mateix?

A partir d’aquesta idea potser més d’un hagi trobat preguntes molt interessants entorn de la pel·lícula. Per exemple, s’ha suavitzat la pel·lícula utilitzant extraterrestres per no donar un missatge massa contundent sobre la proliferació nuclear? Jo crec que en aquest punt hi ha molt tacte, però sens dubte es vol donar un missatge molt clar als diferents governs. D’una banda no són capaços de posar-se d’acord ni davant d’un problema tan important, i per l’altre es diu ben clar que ningú no té dret a posar a tota la Terra en perill perquè en ella hi viu molta gent i els governants no tenen cap dret a decidir el futur de ningú. A més se’ns diu que si un planeta (país) és capaç de posar en perill tota la humanitat, és del tot legítima l’extinció total d’aquest planeta (país). Aquest punt és molt interessant perquè a la pel·lícula es va decidir entre les ments avançades dels planetes més desenvolupats de l’Univers.

Un cop comprovada que la voluntat dels éssers humans és molt feble, sembla ser que només posant una seriosa amenaça davant d’ells, un ultimàtum que no es pot esquivar (poderosos robots amb instruccions clares de destruir tot planeta que iniciï una guerra), es pot aconseguir que la possible amenaça nuclear sigui eradicada.

Amb Ultimàtum a la Terra, Robert Wise va assolir un dels cims del seu cinema i de la història de la ciència ficció. Moltes vegades s’ha dit que per fer una bona pel·lícula de ciència ficció, es necessita un gran pressupost per garantir que la pel·lícula sigui creïble. Però amb aquest clàssic del any 1951, Wise demostrà que aquesta premissa és del tot errònia, perquè poden ser les idees les que garanteixin l’interès de l’espectador per sobre dels efectes especials.

Col·laboració de Jordi Petit per al capítol Autòmats de ficció