Originalment, els autòmats eren unes figures animades que imitaven els humans. Alguns autòmats, veritables prodigis de la mecànica, van fascinar mig món. Però, sobretot, van atiar la imaginació.
AUTÒMATS DE FICCIÓ
El primer autòmat modern és el monstre de Frankenstein. El va imaginar l’escriptora Mary Shelley, al segle XIX, a partir de les promeses i els perills de la ciència del seu temps.
Però, com la mateixa ciència, aquesta mena de personatge ha evolucionat. La paraula robot va aparèixer, un segle després, en una novel·la del txec Karel Capek.
Designava un autòmat treballador i obedient -segons com, esclau- al servei dels humans. La paraula va fer fortuna, fins al punt que va substituir la d’autòmat.
A més de novel·les, els robots han protagonitzat diverses pel·lícules. Aquest és el primer robot cinematogràfic: Maria. Com altres robots, té un propòsit malèvol: trair els seus companys de classe, els obrers de la fàbrica.
L’època daurada de la ciència-ficció, la dècada del 1950, va donar lloc a diversos robots. Per exemple, Gort, vingut de l’espai per denunciar l’agressivitat humana.
Aquest és Robby, un robot amable i col·laborador.
I aquests són els simpàtics protagonistes de les guerres galàctiques.
L’escriptor Isaac Asimov va definir unes lleis que haurien de seguir tots els robots.
La primera llei diu que un robot mai pot fer mal a un humà i no pot permetre que, per omissió, un humà prengui mal.
La segona llei diu que un robot ha d’obeir sempre les ordres d’un humà, excepte quan aquestes ordres contravinguin la primera llei.
I la tercera diu que un robot sempre s’ha de protegir a si mateix, excepte quan aquesta protecció contravingui les lleis anteriors.
Obeint o no aquestes lleis, els robots són, cada vegada, més perfectes, sobretot, gràcies als ordinadors.
Quan van aparèixer, van originar una altra mena de robots, sense cos ni rostre: només ments, esperits emanats de l’electrònica.
El més il·lustre és Hal. Hal és un ordinador enfrontat al dilema d’obeir o desobeir, el dilema de seguir o no la primera llei dels robots. Això el fa tornar boig.
La majoria d’ordinadors de ficció són hereus de Hal i la seva personalitat contradictòria. Un d’ells, Wopr, va estar a punt de desencadenar una tercera guerra mundial.
Quan els robots tenen naturalesa orgànica se’n diu androide.
Aquest és Data, un androide analític i racional, però, alhora, honest i ingenu; per això és un dels més populars.
En canvi, aquest altre, Ash, no vacil·laria a eliminar qualsevol que se li fiqués pel mig. Però no sembla que li hagi anat gaire bé.
Entre els androides més elaborats hi ha els replicants. Tenen sensibilitat, una forta consciència, i es fan les mateixes preguntes que els humans.
Aquesta és Rachel, segurament, l’autòmat més ben fet de tots.
Internet i les xarxes han propiciat nous personatges i nous arguments. Ara, la desobediència, o la col·laboració, pot provenir no d’un ordinador sinó de tots els ordinadors interconnectats.
Matrix n’és un exemple. Matrix simbolitza la rebel·lió definitiva dels autòmats: una humanitat aniquilada per la tecnologia que ella mateixa ha creat.
Els últims autòmats imaginats s’anomenen ciborgs (per contracció de cibernètica i organisme). Tenen cos i rostre, com abans, i n’hi ha de dolents i de bons, com sempre.
Són els Frankenstein del nostre temps, però amb una capacitat per fer el bé o el mal molt superior, perquè les tècniques que hi ha al darrere -l’electrònica i la genètica- són molt poderoses.