Terra apamada

Col·laboració de Daniel Ortínez per al capítol Mesurar la Terra

Des dels inicis de la humanitat, el cel ha sigut un misteri pels homes. El cel era aquell “territori” desconegut i inexplorable que, mirat des de la terra, obligava a l’home a preguntar-se per la seva existència, pel més enllà, per com era la terra on habitaven, per si hi havia vida més lluny de la terra… Els enigmes del cel han pres el son a totes les civilitzacions humanes, començant pels babilònics fins arribar als nostres dies.

En un territori tant ple de misteris, no és estrany que el cel sigui, per moltes religions, el “més enllà”, el lloc de felicitat eterna i l’espai diví per excel·lència. Trobem la idea de cel tant en el judaisme, l’islam (anomenat Jannah) i el cristianisme (on s’entén el cel com el paradís on els homes que han fet el bé es retroben amb déu).

L’evolució de l’astronomia ha estat paral·lela a la mateixa evolució del coneixement humà. Si a l’inici la ciència i la religió es fusionaven en una única cosa (s’entenia que la veritat venia de Déu), al llarg de la història, les ciències empíriques han reivindicat la voluntat d’alliberar-se de qualsevol investigació barrejada amb la mística o la religiosa.

El Renaixement suposa un canvi radical respecte a la “foscor científica” i l’estancament medieval. El renaixement vol retornar a l’esperit clàssic i hi ha un canvi de mentalitat sobre el paper de la ciència. Es parteix de mètodes d’investigació basats en la inducció i l’experimentació i, paral·lelament, neixen nous invents per a observar la natura (el més important és el telescopi). Copèrnic i Galileu comencen a assentar les bases de la nova cosmologia heliocèntrica.

Els segles XVII i XVIII són essencials perquè es continua el canvi de la ciència i es completen els fonaments de la cosmovisió actual. Per un costat, Kepler fa una descripció dels moviments planetaris (la forma de les òrbites i el temps) tot descobrint que els planetes giren al voltant del sol. Per un altre costat, Newton descobreix la força que manté tots els planetes a la mateixa òrbita, la gravetat, i també s’adona que la terra no és una esfera perfecte ja que no és possible en un medi (l’univers) on no hi ha equilibri entre totes les forces actuants. A partir d’aquests avanços es continua estudiant tant cap a fora (descoberta de nous planetes, estrelles, la via làctica… i la voluntat de mesurar tots aquests astres), però també s’investiga cap a dins, intentant mesurar de forma més exacte la terra.

Durant al segle XX científics com Slipher, Hubble, Einstein o Lemaitre van investigar l’origen de l’univers arribant a la conclusió que, en un principi, la matèria estava tota unida (en un “àtom primordial”) fins que hi va haver la gran explosió d’aquesta, el “big bang”. Per tant, la terra està situada dins el sistema solar, aquest a la perifèria de la via làctia, aquesta dins d’un supercúmul de galàxies que fa més de quinze mil milions d’anys llum que estan en expansió. Un altre fet cabdal del segle passat és la proliferació i el perfeccionament de la tecnologia per conèixer la terra i observar l’univers.

L’octubre de 1957 (en plena guerra freda) la URSS sorprenia el món amb el llançament del primer satèl·lit: l’Sputnik. Es tractava d’una esfera d’alumini de 58 cm de diàmetre i amb quatre antenes que donava una volta a la terra cada 96 minuts. Dins l’esfera hi havia un aparell per mesurar la temperatura i un radio transistor per transmetre la informació. Un mes després es llançava l’Sputnik 2, un satèl·lit molt més gran amb un gos a dins. L’experiment va demostrar que era possible sobreviure a l’espai, però quan el satèl·lit entrà altre cop a l’atmosfera l’animal es desintegrà.

Els satèl·lits artificials han suposat un canvi brutal en l’exploració de l’espai ja que han esdevingut “observatoris” en la òrbita de la terra o altres astres. Quan parlem de satèl·lits cal diferenciar si parlem de naturals, és a dir, aquells cossos menors del sistema solar que orbiten al voltant d’un planeta (com fa la lluna amb la terra), o si es tracta d’un satèl·lit artificial creat per l’home. Aquests darrers cada cop tenen més instruments d’observació i són llançats amb diferents objectius: militars, comunicatius, d’observació meteorològica o com a centres d’observació amb missions científiques. Els satèl·lits són naus especials que necessiten ser “col·locats” a l’espai mitjançant un coet. Un cop han perdut la funcionalitat, moltes d’aquestes naus espacials continuen orbitant com si es tractés d’un residu espacial.

Els satèl·lits giren al voltant d’un cos celeste ja que hi ha un equilibri entre la força d’atracció gravitativa i la força centrífuga. Es troben a diferents alçades i les seves velocitats es “sincronitza” per tal d’arribar amb aquest equilibri entre les dues forces. En el cas de la terra, una alçada especialment interessant és a 36 mil kilòmetres ja que en aquesta posició el satèl·lit tarda 24 hores exactes per donar la volta a la terra. Per tant, com que coincideix la volta amb la rotació de la terra, el satèl·lit es queda fix en un mateix punt terrestre.

Amb aquest petit repàs hem vist com ha evolucionat l’astronomia i el coneixement sobre el nostre propi planeta. Mentre que fa milers d’anys observàvem el cel per intuir com era la terra, ara som capaços de mirar la terra des del cel. Tot i això, aquest és un camp científic encara obert i resta molt per explorar.

Col·laboració de Daniel Ortínez per al capítol Mesurar la Terra