Avui dia disposem d’imatges que mostren palesament la forma esfèrica de la Terra. En l’antiguitat, però, aquesta forma no era tant evident. La idea més comuna era que la Terra era un lloc pla.
MESURAR LA TERRA
Els babilonis, un poble amb una gran curiositat pels astres, pensaven que la Terra era un disc pla que flotava sobre un oceà. Al centre hi havia la capital de l’imperi, Babilònia. I envoltant-ho tot, una semiesfera, més enllà de la qual hi havia les estrelles i les constel·lacions.
Aquesta idea es troba, amb més o menys variants, en totes les civilitzacions antigues.
Anaximandre, un filòsof joni, va fer unes primeres estimacions sobre les dimensions d’aquest disc i va arribar a dibuixar-ne un mapa.
Finalment, la forma esfèrica de la Terra va ser provada, de forma convincent, per Aristòtil, el savi grec.
El primer argument d’Aristòtil es basava en la manera com veiem que s’allunya un vaixell per l’horitzó. Si la Terra fos plana, veuríem que es fa cada vegada més petit. En canvi, veiem que va desapareixent, primer el buc, després la vela…
El segon argument: quan els navegants viatgen cap al sud, sobre l’horitzó veuen aparèixer noves estrelles i constel·lacions. En una Terra plana sempre veurien les mateixes.
I un tercer argument, i molt contundent, d’Aristòtil: els eclipsis de Lluna. Si la Terra fos un disc, projectaria una ombra de contorn el·líptic. En canvi, el contorn és circular: només una Terra esfèrica el pot projectar.
Definida la forma, la qüestió següent era: quina mida fa aquesta esfera?
La resposta la va donar, al cap d’un segle, un altre grec, Eratòstenes, fent un experiment memorable.
Aquest és un mapa dibuixat per ell mateix. Doncs bé, al delta del Nil hi ha dues ciutats, Siena (ara Swan) i Alexandria.
Se sabia que, durant el solstici d’estiu, al pic del migdia, a Siena el Sol no feia ombres perquè hi queia completament vertical. En canvi, a Alexandria projectava les ombres amb un determinat angle.
Eratòstenes va plantar una columna a Alexandria i va mesurar-ne l’ombra. Així va saber l’angle d’incidència dels rajos del Sol: set graus i mig, els mateixos que té l’arc que hi havia entre Alexandria i Siena.
Sabent que entre les dues ciutats hi havia una distància de 5.000 estadis, Eratòstenes va aplicar, aleshores, una senzilla regla de tres: Si set graus i mig graus corresponen a un arc de 5.000 estadis, 360 graus -tota la circumferència- correspondrà a x estadis.
El càlcul d’Eratòstenes va donar com a resultat una circumferència de la Terra amb un error de només un 2% en relació amb el valor real.
Després dels grecs, l’esfera serà la forma imaginada de la Terra, i també la dels astres, de les òrbites i de tot l’Univers. No quedava clar, però, què hi havia més enllà de l’última esfera…
Al segle XVII, el científic anglès Isaac Newton va calcular que l’esfera de la Terra no era perfecta, sinó una mica aplatada en els pols.
Un segle més tard, Thomas Cavendish, un altre científic anglès, va fer un altre experiment admirable amb al qual va aconseguir calcular la massa i el pes de la Terra.
Aquesta és una història d’experiments i de càlculs relativament senzills per descobrir coses que semblaven -semblen- inabastables.
Avui dia, gràcies als satèl·lits que giren al seu voltant dia i nit, se sap gairebé tot sobre la Terra. Alguns d’aquests satèl·lits són capaços de mesurar-ne detalls de centímetres!.
Ara, doncs, ja tenim la Terra ben apamada.