Stonehenge

Col·laboració de Marc Farràs per al capítol Visions del passat

El misteri del santuari d’Stonehenge és un dels enigmes més grans de la història. La seva bellesa i la seva perfecció afecta tota mena d’àmbits, arquitectònics, culturals, històrics, sociològics, astronòmics i geogràfics.

Stonehenge és probablement el monument prehistòric més important de tota Gran Bretanya, i des de sempre ha mantingut una aurèola de mística indesxifrable que l’ha convertit en objecte de constants investigacions (i especulacions) científiques, així com en una construcció que ha vençut el temps.

L’Stonehenge que coneixem actualment és la culminació d’una sèrie de fases de construcció que es van iniciar fa 5.000 anys i que van finalitzar 3.500 fa anys.

Primera etapa

La primera fase va començar al voltant del 3.100 aC, i comprenia una cuneta, un promontori, i els forats d’Aubrey (fosses circulars d’un metre de fondària que formen un cercle de 284 peus de diàmetre). Les excavacions revelen que algunes fosses van albergar ossos humans incinerats, tot i que els forats no van ser concebuts com a tombes, sinó com a part de cerimònies religioses. Després d’un breu temps en funcionament, Stonehenge va ser abandonat i va romandre intacte durant un mil·lenni.

Segona etapa

El període més dramàtic d’Stonehenge va començar al voltant del 2150 aC, quan 82 pedres blaves de les Muntanyes de Preseli (al sud-oest de Gal·les) van ser transportades fins el santuari. Es creu que aquestes pedres, algunes de quatre tones de pes, van ser arrossegades mitjançant corrons i trineus fins a Milford Haven, i tot seguit carregades damunt de barques a través dels rius Avon i Frome fins ser descarregades a prop de Warminster. L’últim periple d’aquest viatge titànic de 240 milles es va dur a terme per aigua, a través del riu Wylye fins a Salisbury, i d’aquí a Amesbury. Un cop allà, les pedres van ser disposades al centre tot formant un doble cercle incomplet.

En aquest mateix període, l’entrada original al terraplè va ser ampliada i un parell de pedres punxegudes van ser erigides. A més a més, es va construir la part més propera de l’Avinguda, alineada amb el solstici d’estiu.

Tercera etapa

El penúltim període de construcció d’Stonehenge va tenir lloc cap al 2000 aC, coincidint amb l’arribada de les Sarsen (pedres de gres), provinents de Marlborough, 25 milles al nord del santuari. La més gran pesava 50 tones, i com que el transport per via aquàtica hagués estat inviable, les greses només haurien pogut ser mogudes mitjançant trineus i cordes. Els científics calculen que per empènyer una sola d’aquestes pedres haurien estat necessaris 500 homes estirant cordes de pell, i 100 més per col·locar els corrons davant els trineus. Les greses van ser disposades en un cercle extern als més antics.

Dins el cercle, cinc llindes (en grec, trilithons -tres pedres-, estructures megalítiques formades per dues grans pedres verticals que en recolzen una d’horitzontal a la part superior) van ser col·locats tot formant una ferradura.

Etapa final

La construcció d’Stonehenge va finalitzar vers el 1500 aC, quan les pedres blaves van ser recol·locades dins la ferradura formant el cercle que s’ha conservat fins als nostres dies. El nombre original de pedres blaves en aquest cercle hauria rondat les 60, de les quals unes quantes van ser mogudes o esberlades. D’altres romanen únicament com a soques sota el nivell del terra.

Tot i que Stonehenge és l’obra culminant d’una societat antiga dedicada a l’observació dels astres relacionada amb unes creences pròpies, el cert és que no és l’única construcció megalítica. Arreu d’Irlanda, Anglaterra, Espanya, Portugal i França existeixen diversos conjunts de pedra amb funcions rituals semblants. L’arqueologia ha establert que tots aquests monuments, construïts fa uns 3.500 anys, eren brúixoles, calendaris i computadores gegants dels patrons estacionals. El més curiós del cas és que, a pesar de la distància entre tots ells, disseminats per tot Europa, van ser heretats per civilitzacions posteriors per als seus propis rituals, com és el cas dels celtes, els druides, els gals i els cristians (moltes esglésies, de fet, van ser erigides damunt antics dòlmens i menhirs).

Les suspicàcies, però, no s’acaben aquí. L’existència de dòlmens més enllà d’Europa, així com una sèrie de llegendes irlandeses, gosen plantejar la teoria que una civilització europea anterior als víkings i a Colom va creuar l’Atlàntic. De fet, recentment s’han descobert als Estats Units i a Mèxic dòlmens d’origen pre-celta amb característiques megalítiques, una troballa extraordinària que desconcerta els arqueòlegs i que encara planteja més incògnites.

La civilització que en temps remots va construir Stonehenge no ens ha llegat cap mena de document escrit que ens en permeti conèixer l’origen. Així, La falta de proves i la singularitat del conjunt han contribuït durant segles a la creació de tota mena de llegendes i mites al voltant d’Stonehenge.

Geoffrey de Monmouth, un escriptor del segle XII, va relatar a les seves cròniques la creença popular que el conjunt era un cercle de gegants petrificats. Aleshores, el poble l’anomenava “Dansa dels Gegants”. El propi cronista narrava la llegenda segons la qual el Mag Merlí en persona havia traslladat les pedres des d’Irlanda per commemorar un enterrament massiu de bretons. Als saxons, en canvi, el monument els recordava les bigues sobre les quals penjaven els criminals, i d’aquí ve el nom d’Stonehenge (la Forca de pedra o la Pedra del penjat). Etimològicament, Stonehenge també és concebuda com a henge (paraula anglesa que denomina una estructura arquitectònica prehistòrica circular o oval que delimita una zona de més de 20 metres de diàmetre i que comprèn un límit mitjançant un fossat).

Vers el 1620, el rei Jaume I d’Anglaterra va encarregar al seu arquitecte Iñigo Jones que estudiés el conjunt. Jones va arribar a la conclusió que es tractava d’un temple romà dedicat al Cel, construït cap al 79dC. En el mateix segle XVII, l’estudiós John Aubrey ja va suggerir que Stonehenge era un temple construït pels druides. Els seus estudis van ser ampliats per Willaim Stukeley. Tanmateix, és ben sabut que ni els romans ni els druides celtes no van tenir res a veure amb la construcció del monument.

Les versions sobre l’origen i la creació d’Stonehenge van aflorar arreu, fins al punt que diverses comunitats i associacions se’n disputaven la pertinença ancestral. No va ser fins el 1985 que el govern britànic es va fer càrrec de la seva protecció i conservació, i va prohibir tots els rituals que s’hi venien celebrant durant segles. No obstant, la llegenda seguia viva en boca de la gent. Algunes creences afirmen que el temple té la facultat de convertir en fèrtil una parella estèril que hi passi la nit. D’altres, que es tracta d’una pista d’aterratge extraterrestre o bé d’un cercle màgic de l’època artúrica.

A principis de segle XIX, el científic Norman Lockyer va predir, per primera vegada amb força exactitud, la data en què es va erigir Stonehenge, concretament el 1.800 aC. Posteriorment, les datacions mitjançant Carboni-14 van envellir-lo un mil·lenni, fixant-ne la fundació cap al 2.800 aC. D’aquesta manera, tota especulació sobre l’origen grec, assiri o micènic va quedar descartada. Avui se sap del cert que l’honor de la seva construcció recau en alguna civilització neolítica d’origen precèltica desconeguda. També en coneixem la funció. Stonehenge va ser un temple construït per adorar el Sol i la Lluna, alhora que servia com a observatori astronòmic per predir el cicle de les estacions. Doncs, tenia dues funcions clares i diferenciades: una de religiosa (espiritual), i una d’agricultura (funcional).

Malgrat tots els avenços i els descobriments de la ciència, encara avui són moltes les incògnites al voltant de la construcció d’Stonehenge, com també són nombroses les teories sobre l’autèntic significat del monument.

Col·laboració de Marc Farràs per al capítol Visions del passat