Robot
Col·laboració de Daniel Mourenza per al capítol Autòmats de ficció
El terme “robot” el va introduir el dramaturg txec Karel Capek a la seva obra Los Robots universales de Rossum de 1920, precisament el mateix any que va néixer Isaac Asimov. La paraula sembla venir del terme txec robotnik, que vol dir una cosa semblant a servent, treballador. Hi ha diverses definicions sobre robot, ja que abarca tot un imaginari des de la ciència-ficció a la més pura ciència. Aquestes estructures mecàniques inerts, però amb intel·ligència artificial, estan destinades, per una banda, a la producció industrial, i per l’altra, a substituir l’home en diverses tasques.
El Diccionari de la Llengua Catalana defineix robot: 1 En les obres de ficció, màquina d’aspecte humà, capaç de moure’s, executar operacions, parlar, etc. 2 Màquina automàtica capaç de manipular objectes, executar operacions i moviments diversos segons un programa que pot ésser modificable o adaptable, i que pot anar equipat amb sensors per tal de detectar els senyals d’entrada i les condicions ambientals.
Moltes vegades hi ha una sinonímia entre robot i autòmat, quan no és el mateix. Si bé durant molt de temps, almenys fins el naixement del terme a què ens referim, s’ha anomenat autòmat a tot tipus de robots, ja que ve de la mitologia grega, (era una cíclada i vol dir literalment ‘pensa per si mateix’), però no és exactament el mateix. El robot estaria dintre dels autòmats i es caracteritza per la seva mobilitat (no per la forma d’humà, que és el que s’anomena androide). Les característiques que han de tenir tots els autòmats són: governabilitat, que és la capacitat de l’autòmat de ser comandat des de l’exterior, autonomia, almenys capacitat sensorial i de decisió, però també d’adaptació, d’aprenentatge i de cooperació, i polivalència, és a dir, capacitat de realitzar diverses tasques.
Existeixen diferents tipus de robots depenent tant de la seva arquitectura com de la seva generació, és a dir, del grau de desenvolupament que al llarg del temps han anat aconseguint. Segons la seva arquitectura hi ha cinc tipus. Els primers, el poliarticulats, són de molts diverses formes, però que tenen un ús industrial i generalment són sedentaris. Els mòbils tenen una gran capacitat de desplaçament, teledirigits o per sensors de moviment. Els androides són els que intenten reproduir el comportament del ésser humà en moure’s. Els zoomòrfics són els robots que intenten imitar els sistemes de locomoció dels éssers vius i, per últim, els híbrids són els que barregen les estructures dels altres tipus.
En quant a la seva generació, existeixen també, de moment, cinc tipus. Els primers van ser els que el seu sistema de control estava basat en aturades fixes mecànicament, com ara els instruments de rellotgeria. A la segona generació, estan els que tenen emmagatzemats els moviments per una seqüència numèrica en un disc o cinta magnètica. Se solen fer servir a la indústria automotriu. A la tercera, ja entren en joc les computadores, que amb els llenguatges de programació controlen el seu sistema de moviments. És l’era ja dels robots intel·ligents. A la quarta generació incorporen ja conceptes modèlics de conducta. La quinta, encara en desenvolupament, basarà la seva acció en models conductuals establerts.
En aquesta, està el que s’anomena robòtica evolutiva, una branca de la robòtica en què els robots no són estrictament programats, sinó que es programen ells mateixos segons les seves necessitats. Seria una mena de la evolució descrita per Darwin aplicada a aquests éssers inerts, que per mitjà d’un cablejat artificial de connexions neuronals pot arribar a desenvolupar diferents respostes als estímuls externs i comportar-se de la manera més adient. En tot cas, veient el que serien les seves característiques pròpies, trobem polivalència i autonomia, i el seu punt màxim hauria de venir precisament per ací, crear ell mateix les respostes del què ve de l’exterior.
Col·laboració de Daniel Mourenza per al capítol Autòmats de ficció