Replicants

Col·laboració de Damià Ferràndiz per al capítol Autòmats de ficció

Replicants és el terme que s’utilitza per designar els éssers biorobòtics de la pel·lícula Blade Runner, de Ridley Scott (1982). Malgrat que la pel·lícula està basada en la historia i personatges del llibre de Philip K. Dick “Somien els androides en ovelles elèctriques?“, aquest no utilitza en cap moment aquest terme, sinó que fa servir el del mateix títol, androide (tot i que en algunes traduccions posteriors del llibre ja s’ha fet servir el terme replicant).

Ridley Scott, però, va insistir en que s’utilitzés un terme nou per a la seva adaptació cinematogràfica. Potser era conscient de que els androides de la seva pel·lícula suposaven una reinvenció del gènere de ciència ficció de robots al cinema i volia que es diferenciessin de bon principi.

La Corporació Tyrell crea la sèrie de replicants Nexus, aconseguint que tinguin aspecte completament humà, i aquest és l’element que fa que els replicants suposin una evolució de l’androide tradicional tal i com s’havia vist fins al moment.

La pel·lícula treballa la temàtica de la psicologia i la capacitat de tenir emocions del robot. Malgrat el seu aspecte, en principi els replicants no tenen la capacitat de tenir respostes emocionals (fet que permet detectar-los, mitjançant el test Voight-Kampff), però això canvia quan la Corporació Tyrell descobreix que un grup anomenat Nexus 6 pot acabar generant respostes emocionals a partir de l’experiència que aconsegueix al viure. Els replicants acaben sent declarats il·legals a la Terra i a més s’instal·la un dispositiu a la sèrie Nexus 6 que els fa destruir-se als quatre anys, abans de que puguin arribar a desenvolupar emocions completament humanes.

La pel·lícula segueix el trajecte de Deckard, encarregat de matar als Nexus 6 que queden, que han escapat i han entrat a la Terra il·legalment.

Els diàlegs i les vivències d’aquests replicants durant la feina de Deckard exploren la idea de la creació artificial d’emocions, i plantegen què és realment ser humà. La pel·lícula suposa, en definitiva, una gran reflexió sobre la pròpia condició humana.

No obstant, tot i que els replicants suposin un pas endavant pel que fa a aquest aspecte psicològic de la vida artificial, aquest és un tema que ja s’havia tractat amb força anteriorment al llarg de la història del cine, i pel·lícules com 2001: una odissea a l’espai ja havien plantejat alguns d’aquests dilemes morals i havien estudiat la condició humana a través de la figura de la màquina. El que fa que realment suposin un punt i apart en la historia de la ficció de robots és, com he dit abans, el seu aspecte humà. Això inicia la idea, molt explotada posteriorment, de la total assimilació de l’home i la màquina, ja que introdueix la idea de que un androide es pugui fer passar completament per un humà, i pugui viure en societat com a tal. La pel·lícula fins i tot porta a l’extrem aquesta idea donant a entendre amb algunes pistes, però deixant-ho completament a l’aire, la possibilitat de que el propi Deckard sigui també un replicant. El fet de que fins i tot l’espectador hagi estat seguint durant tota la pel·lícula les vivències d’un androide sense haver-se’n adonat és la culminació de tot el que proposa Blade Runner.

Deixant a banda la lliure interpretació sobre la naturalesa de Deckard, el replicant més famós és en Roy Batty, interpretat a la pel·lícula per en Rutger Hauer. En Roy és un androide de combat líder dels Nexus 6, i el que demostra més sentiments humans. És qui protagonitza la confrontació final amb en Deckard, pronunciant el monòleg més conegut de la pel·lícula, amb el que planteja el dilema de la condició humana a en Deckard i l’ajuda a recuperar les ganes de viure.

Els altres Nexus 6 són la Pris, que té una relació sentimental amb en Roy, la Zhora, en Leon, en Hodge, que no apareix físicament a la pel·lícula, i la Mary, que no només no apareix sinó que se’n va esborrar qualsevol menció per deixar oberta la possibilitat d’en Deckard com a l’últim Nexus 6.

Un altre replicant rellevant, tot i no pertànyer als Nexus 6, és la Rachel, que es converteix en l’interès emocional d’en Deckard.

Per tant, la pel·lícula deixa clar que els replicants tenen la capacitat d’estimar, probablement el paradigma de les emocions humanes.

Els replicants són, internament, diferents als androides que plantejava el llibre de Philip K. Dick. Mentre que el llibre parla de criatures completament mecàniques, els replicants de la pel·lícula estan formats per parts tant sintètiques com biològiques, és a dir, s’emmarquen en el model del cyborg.
Psicològicament, la personalitat dels replicants s’aconsegueix mitjançant la implantació d’unes memòries amb les nocions que necessiten. En el cas de la Rachel, aquests records estan dissenyat com els records d’una persona normal, perquè ella cregui que és humana.

La influència dels replicants en l’evolució posterior dels robots arriba fins als nostres dies. Un exemple clar el podem trobar al remake de la sèrie Battlestar Galactica del 2003. Aquesta, en primer lloc, s’allunya també del terme comú robot o androide i parla de cylons. És remarcable que la sèrie original és prèvia a Blade Runner (del 1979) i els presenta com a, senzillament, màquines de matar. En canvi, el remake post Blade Runner introdueix la variació de que alguns d’ells aconsegueixen aspecte completament humà, podent-se confondre amb ells perfectament. A més, també acaben desenvolupant emocions humanes i repeteix el concepte de la implantació de memòria per fer creure a alguns models que són humans i infiltrar-los.

Així doncs, els replicants són encara avui un dels màxims referents del concepte de l’autòmat.

Col·laboració de Damià Ferràndiz per al capítol Autòmats de ficció