Primers cables

Col·laboració de Hipólito Sánchez per al capítol Telegrafia

La invenció del telègraf va permetre comunicar qualsevol punt del planeta en qüestió de minuts, quant abans feien falta setmanes per poder fer arribar comunicacions d’un punt a un altre. Això va suposar un canvi en el imaginari col·lectiu, respecte al concepte de distància. A aquest canvi també va contribuir la màquina de vapor, que va permetre, mitjançant la locomotora i el vaixell de vapor acurtar les distàncies físiques, tan de persones com de mercaderies.

En 1833, en l’antiga ciutat hanseàtica de Gotinga, los científicos Wihelm Weber i Carl Friedrich Gaus van instal·lar la primera línea telegràfica electromagnètica, que va unir el laboratori de física i l’observatori Astronòmic de la ja nomenada ciutat. Va ser la primera vegada que es va aconseguir l’aplicació pràctica a una nova font energia: L’electricitat.

Al 1832 Paul Von Schilling-Cannstadt, basant-se en els estudis realitzats pel professor Oersted, en La Universitat de Copenhague, va crear el primer telègraf electromagnètic. Oersted va treballar sobre les desviacions produïdes en una agulla imantada davant d’un corrent elèctric. Tot i que Gauss i Weber van ser els creadors del primer aparell amb possibilitats d’aplicació pràctica. Aquestes innovacions portaran als britànics, William Fothergill Cooke i Charles Wheatstone, a construir un telègraf de cinc agulles semblant al de Schilling. Després de varies demostracions amb els directors de les noves companyies de ferrocarril, una d’elles, la Great Western Railway, els va encarregar la instal·lació d’un telègraf entre les estacions de Paddintong de Londres i West Drayton que va començar a funcionar el 9 de juliol de 1839. Aquesta va ser la primera línea telegràfica en acció prolongada fins a Slough en 1843, any que va ser oberta al servei públic.

L’1 de gener de 1845, i amb una subvenció del Senat nord-americà, Samuel Finley Breese Morse va inaugurar la primera línea del seu telègraf electrònic entre el Capitoli de Washington i la ciutat de Baltimore. El gran èxit d’aquest sistema,va ser degut a la seva simplicitat, velocitat i economia, això va fer que en pocs anys, tots els països amb servei telegràfic ho adoptessin total o parcialment.

Entre 1850 i 1860 es van estendre les xarxes nacionals amb gran rapidesa per tots els països mes avançats de l’època, així, com per les seves colònies. Els principals usuaris del telègraf va ser: l’Estat, Els grans comerciants, bancs, agents de borsa i els diaris. Aquests van forçar la unió de les línies nacionals entre si, fins arribar a tenir una xarxa telegràfica única i supranacional, i que en poc temps arribaria a adquirir una naturalesa monopolista mitjançant acords de tipus cartel, que asseguraven el repartiment del mercat internacional de les comunicacions telegràfiques entre les més importants agències de notícies i els estats. Remarcable es el fet que l’estructura d’aquesta xarxa supranacional s’ha mantingut sense variacions fins al moment actual, configurant uns canals comunicacionals que van néixer al refugi del telègraf elèctric.

El telègraf es converteix en l’element bàsic de la estructuració de l’economia mundial. Durant la segona meitat del segle XIX el desenvolupament del telègraf va ser tant important, que una brusca aturada era capaç de provocar el caos en el regular funcionament d’un país, tal i com va succeir en Espanya amb la vaga de telegrafistes de 1892.

Col·laboració de Hipólito Sánchez per al capítol Telegrafia