Telegrafia
Tema: Xarxes | Paraules clau: Arpanet, fibra òptica, internet, ràdio, Samuel Morse, telègraf
Que fàcil que és, actualment, escriure un missatge i enviar-lo. Però, què passava quan no hi havia ordinadors ni internet? Com es feia per comunicar un missatge escrit sense haver de transportar-lo?
TELEGRAFIA
La paraula telègraf va aparèixer, a finals del segle XVIII, per designar un sistema òptic de comunicació establert a França.
Consistia en un seguit de torres a dalt de les quals hi havia un aparell amb uns braços mòbils. El missatge s’emetia, senyal rere senyal, d’acord amb un codi de posicions dels braços, i es llegia, d’una torre a l’altra, amb l’ullera de llarga vista.
Però el telègraf que es va imposar a tot el món va ser l’electromagnètic. L’invent va ser obra, entre altres, del nord-americà Samuel Morse, que va donar nom al codi de punts i ratlles. Els missatges, convertits en impulsos elèctrics, es transmetien a través d’un cable de fil de coure.
Els primers cables es van muntar al costat de les vies de tren per comunicar les estacions entre si. Però, en poc temps, les xarxes del telègraf es van estendre per tot arreu.
El més complicat va ser estendre els cables submarins entre els continents.
Les dificultats eren nombroses: el transport de les bobines de cable, la feina a alta mar… El cablejat de l’oceà atlàntic es va haver d’intentar unes quantes vegades.
A finals del segle XIX, les principals ciutats del món estaven connectades pel telègraf. Però hi havia llocs als quals el telègraf no hi podia arribar, per exemple, els pobles allunyats, els vaixells…
Heinrich Hertz, un físic alemany, va descobrir que l’electricitat es podia transmetre, a través de l’aire, per mitjà d’ones electromagnètiques de propietats similars a la llum.
Aquest descobriment va donar lloc a un nou sistema de comunicació: la ràdio.
L’italià Guglielmo Marconi la va aplicar a la telegrafia. El primer missatge transmès per ràdio a través de l’Atlàntic contenia només tres punts (la lletra S). Però n’hi va haver prou per demostrar les possibilitats de la radiotelegrafia.
Amb el temps, la qualitat i la capacitat de les transmissions, amb cable o sense, no van parar de millorar i d’estendre’s per tot el món.
L’aparell anomenat teletip va automatitzar les tasques d’emissió i recepció. I, més endavant, el tèlex va convertir el teletip en una mena de telèfon per a missatges escrits.
Als anys cinquanta, els teletips es van començar a connectar als ordinadors. Es feien servir per introduir les dades d’un problema i, també, per imprimir els resultats dels càlculs.
Això va atreure l’atenció del departament de defensa dels Estats Units, que buscava una manera de millorar les comunicacions militars. El resultat va ser la xarxa anomenada Arpanet, xarxa que, a la llarga, esdevindria l’actual internet.
Les diferències en relació amb la telegrafia tradicional eren significatives. Per exemple, la telegrafia pivotava sobre uns centres on confluïen tots els missatges. En canvi, a Arpanet i a internet no hi ha cap centre: tots els nodes tenen la mateixa importància.
Aquest nou concepte de xarxa va anar acompanyat d’un nou concepte de cable: la fibra òptica. A diferència del fil de coure, a l’interior de la fibra òptica hi circula llum en lloc d’electricitat, fotons enlloc d’electrons. La quantitat de missatges que hi pot circular és molt superior.
Avui dia, un missatge de correu electrònic, abans d’arribar a l’ordinador, ha estat un corrent, una ona, un raig de llum… i ha circulat pel coure, l’aire i la fibra òptica, juntament amb milions d’altres missatges.
Però tot va començar amb el manual, pausat i discret telegrama.