Pong
Col·laboració de Sagrado Nova per al capítol Aventures virtuals
El popular PONG es el primer producte d’una marca mítica dins el món dels videojocs: Atari. Nolan Bushnell, que havia dissenyat el primer arcade, el Computer Space, es va posar en contacte amb un enginyer informàtic, Al Alcorn, a qui li va encomanar el disseny d’un videojoc per a dos jugadors amb les regles del tenis de taula com a base, amb uns joysticks com a comandaments. Amb aquesta idea bàsica, ambdós programadors van fer història dins el món dels videojocs.
A més d’una història computacional, el naixement del PONG es també una historia de dos emprenedors amb vista pels negocis. Un cop desenvolupat el prototip, Bushnell veu de seguida el potencial comercial de la màquina i es planteja vendre-la a Bally, la gran empresa americana de pinballs. L’empresa desestima l’oferta, al·legant els alts riscos que suposava. Els dos empresaris van decidir, no obstant, provar el seu prototip ells mateixos i van instal·lar una màquina a un bar anomenat Andy Capp’s Tavern, a Grass Valley, California. Al segon dia ja hi havia cues al bar per provar el nou invent i al cap de poques hores la màquina s’espatllava perquè estava plena de monedes. Després d’una prova tan engrescadora, els propietaris d’Atari van decidir llençar al mercat ells mateixos el producte. La frase Avoid missing ball for high score es començava a convertir en llegenda, ja que en poc més d’un any, Atari havia construït més de 8.000 màquines on es podia jugar al PONG.
Al mateix 1972, Ralph Baer va comercialitzar la primera màquina que permetia jugar amb el televisor i des de casa, mitjançant uns comandaments. L’invent va ser comprat per l’empresa d’electrodomèstics Magnavox i es va batejar com Magnavox Odyssey. La màquina permetia jugar a diferents jocs, entre ells un joc amb unes normes molt similars al PONG, tot i que amb un disseny molt més pobre i amb uns comandaments menys acurats. El fet que dos projectes tan similars sortissin a la vegada va originar una disputa legal, resolta en favor de Magnavox. Tot i així, Atari va llençar també un model de PONG per a aparells de televisió. Les dos empreses van ser competència directa durant molts anys, essent Atari la que va vendre més unitats de la seva versió del joc.
L’èxit de la proposta radicava essencialment en la seva simplicitat. El joc traslladava a les dos dimensions d’una pantalla un joc preexistent amb unes regles molt bàsiques, el ping-pong: cada rectangle representava un jugador i cap dels dos havia de deixar de passar el punt blanc, que es movia d’un costat a l’altre de la pantalla. Mentre que al molt elemental Tennis for Two (William Higinbotham, 1958) els moviments son difusos i el seu ús força complex (l’oscil·loscopi no deixa veure exactament la posició del jugador, els comandaments son molt rudimentaris), el PONG era molt fàcil de fer anar. El seu èxit comercial immediat es la primera proba de com, a partir d’aquest programa, els videojocs tindran més èxit gràcies al seu contingut i a la originalitat de la proposta que no pas als possibles avenços que puguin suposar, des d’un punt de vista tecnològic. Una mostra d’això són els bons resultats que encara dona al PONG, ja no en la seva versió arcade, sinó en descàrregues per a mòbil o en pàgines d’Internet.
En aquest nivell, veiem com els videojocs es centren en la representació de moviments versemblants o amb una certa coherència, però que en cap cas composen una narració. Son jocs que descriuen una única situació elemental, amb una única referència espai-temps. És per això que podem fer un paral·lelisme amb el cinema. Els germans Lumiére i Georges Melies centraven la narració en quadres estàtics i l’interès de la seva obra radicava en les innovacions tècniques i/o visuals que suposaven les seves pel·lícules. De la mateixa manera els primers videojocs interessen des d’aquesta mateixa perspectiva, no com els videojocs que arribaran en anys posteriors.
Col·laboració de Sagrado Nova per al capítol Aventures virtuals