Perspectiva
Col·laboració de Núria Martínez Estopà per al capítol Tres dimensions
El Diccionari de la Llengua Catalana ens proposa diverses accepcions per aquest mot polisèmic. La primera d’aquestes, fa referència a la “representació geomètrica dels objectes tridimensionals sobre una superfície bidimensional” (perspectiva cavallera / perspectiva axonomètrica). Es tracta d’un simulacre de la realitat, ja que la tercera dimensió, referent a la profunditat, no és més que una simulació o un efecte visual. S’utilitza bàsicament en la pintura, des del segle XIII, quant l’italià Giotto va començar a introduir la tercera dimensió en els seus quadres.
També podem parlar de perspectiva al cinema. En aquesta art, la perspectiva va indubtablement lligada al tir de càmera, és a dir, a la ubicació d’aquesta i a tot allò que entri dins del pla (no és tracta d’un ull natural, físic i humà, sinó un ull intencionat i manipulat per un demiürg que controla la mirada de l’espectador). Però també hi entra en joc a profunditat de camp, ja que com més nítid tinguem el fons, més sensació de profunditat tindrem i, ans al contrari, com més desenfocat ens quedi el fons, menys profunditat percebrem.
En l’ull humà, aquesta sensació s’assoleix a través d’un procés que compta amb diversos mecanismes com les pistes monoculars (ús d’experiències prèvies i canvis de posició relativa), acomodació dels ulls quan enfoquen un objecte i la diferència entre les dues imatges captades pels ulls (que aporta la informació més important que utilitza el cervell). Per tal que els raigs de llum es puguin enfocar, s’han de refractar. La quantitat de refracció necessària depèn de la distància a què estigui situat l’objecte que s’intenta enfocar. Un objecte distant necessitarà menys refracció que un de proper. La major part de la refracció es produeix a la còrnia, que té una curvatura fixa. La resta de la refracció necessitada té lloc al cristal·lí. En envellir, l’ésser humà va perdent aquesta capacitat d’ajustar l’enfocament, deficiència coneguda com presbícia o vista cansada.
La segona accepció, ens parla de la “perspectiva figurada per la disposició de les línies i sobretot per la gradació de colors” (perspectiva aèria). Aquesta sensació depèn de la distribució de les excitacions entre els tres tipus de cons (vermell, verd i blau), unes cèl·lules fotoreceptores que hi ha a la retina, juntament amb els bastons (aquests tenen una elevada sensibilitat a la llum però no detecten els colors). Encara que dues llums tinguin distribucions espectrals diferents, poden generar la mateixa sensació de color (s’anomenarien colors metàmers).
La tercera entrada, “perspectiva el centre de projecció o pol de la qual és l’ull de l’observador” (perspectiva cònica). Fa referència, per tant, al punt de vista d’aquest, a la seva situació en l’espai i el seu camp de visió. És important, perquè la perspectiva canvia llavors depenent del punt on se situï l’ull o el punt de visió, que implica una àrea de visibilitat determinada en forma de con (el camp de visió humà és el·líptic -és més ample que alt- i, aproximadament, la seva obertura és de 200º en horitzontal i 150º en vertical).
La quarta definició, fa referència a la “perspectiva figurada per la sola disposició de les línies” (perspectiva lineal), que es perden en un mateix punt anomenat punt de fuga.
La cinquena, “vista d’un conjunt d’objectes que dóna una impressió de distància”, també té relació amb la situació de l’observador i amb les facultats de l’ull humà per percebre la distribució dels objectes en l’espai i d’analitzar-ne intuïtivament la llunyania segons la seva mida (com més aprop tenim un objecte més gran el veiem i com més allunyat està més petit el veiem).
La sisena accepció del diccionari, “aspecte sota el qual ens representem un esdeveniment més o menys allunyat”, parla d’una perspectiva més aviat temporal. Nosaltres projectem els fets en el futur o en tenim un record del passat (flashforward o flashback), per tant, aquest lapsus que es produeix entre el fet i el present mental és perspectiu.
La setena, “tenir alguna cosa en perspectiva, entreveure-la com a probable”, té relació amb la definició anterior.
I, finalment, la vuitena entrada, “teoria lingüística que analitza els enunciats tenint en compte el seu dinamisme comunicatiu, de manera que cada part de l’enunciat és avaluada d’acord amb la seva contribució semàntica al conjunt” (perspectiva funcional de l’oració) tracta la perspectiva en l’àmbit lingüístic. Un cop realitzada aquesta anàlisi podem dictaminar que el mot “perspectiva” fa referència a molts àmbits de la realitat, diferenciats però relacionables.
Col·laboració de Núria Martínez Estopà per al capítol Tres dimensions