Narració
Col·laboració de Maddalen Serras per al capítol Contes interactius
La narració és el resultat de l’acte de narrar. En conseqüència, a qualsevol narració existeix la presència d’un narrador.
El fet d’intentar explicar el que és una narració ens porta quasi inevitablement a l’antiga Grècia, i més concretament als clàssics referents com Plató i Aristòtil, dos autors que ja en aquells temps van començar amb els estudis d’ordre narratològic, abans de que existís el terme “narratologia”. Va ser en aquella època la primera vegada que es va fer la distinció entre mimesi i diegesi, i tant Plató com Aristòtil van contrastar aquests conceptes, els quals analitzarem a continuació d’una manera sintetitzada.
Aristòtil es classifica dintre de la tradició mimètica. Segons ell, la mimesis és la imitació de la natura a l’art clàssic, i tal i com ho explica a la seva obra “Poètica”, el origen de totes les arts radica a dues causes que són part de la naturalesa humana: la imitació i el fet de recrear-se en tasques d’imitació. Aquestes característiques constitueixen la base de l’aprenentatge que, segons l’autor, és connatural a l’ésser humà i és el major dels seus plaers. D’aquesta manera, la mimesis i la seva funció imitativa és la manera essencial de l’art per tal de representar l’acció humana, i veure el producte de la mimesis produeix plaer al esser humà, raó per la qual li agraden les arts.
No obstant això, a Plató se li vincula amb la tradició diegètica. La diegesis es refereix al món fictici al qual succeeixen les situacions i esdeveniments narrats; és a dir, a tot el que pertany, dintre de la intel·ligibilitat de la historia relatada, al món proposat per la ficció. I Plató renuncia la imitació del món per a adoptar el relat (lexis), sempre que es consideri aquest com la narració de la historia (diegesis). Plató assenyala que la mimesis és només l’aparença sensorial de les imatges exteriors de les coses, que constitueixen el món oposat a les idees. És a dir, per a ell la imitació de la realitat és una còpia de la còpia del món de les idees.
Així, simplificant molt aquests conceptes, la mimesis seria la representació directa d’uns fets, mentre que la diegesis seria la rememoració de la historia a través d’un narrador, en oposició a la mostració.
Tot i així, l’interessant és que a cada relat existeix un narrador, el “gran imaginador” tal i com el denominava Albert Laffay. És a dir, tant a la diegesis com a la mimesis existeix la presència d’un narrador i la qüestió radica en si notem aquesta presència o no. Quan localitzem a un narrador que ens proporciona informacions, estarem parlant sobre la narració, mentre que quan no notem aquesta presència parlarem sobre la mostració.
El resultat de qualsevol tipus de narració és el relat. Gerard Genette distingia entre la narratologia modal i la narratologia temàtica, mentre que André Gaudreault els denominava narratologia de l’expressió i narratologia del contingut. És a dir, diferenciaven entre la forma i el contingut i és des de la perspectiva de la forma com analitzarem el relat. Per explicar aquest concepte ens basarem en un treball del semiòleg, sociòleg i teòric cinematogràfic francès Christian Metz, qui va fer la seva pròpia definició del relat, basant-se en cinc criteris fonamentals.
En primer lloc, explica que a diferència del món real, un relat té un inici i un fi; està clausurat, de manera que presenta una globalitat, una unitat i una temporalitat ordenada. En segon lloc, un relat és una seqüència doblement temporal: de la cosa narrada (els esdeveniments) i de l’acte narratiu en sí mateix (el temps que recorre l’usuari a la percepció de la cosa narrada). En tercer lloc, explica que tota narració és un discurs. És a dir, una sèrie d’enunciats en els quals apareix un subjecte d’enunciació: “donat que es parla, és necessari que algú parli”. En quart lloc, afirma que la percepció del relat irrealitza la cosa narrada. I per últim, explica que un relat és un conjunt d’ esdeveniments; un discurs tancat al qual l’esdeveniment és la “unitat fonamental”.
Per tot això, Christian Metz defineix el relat com “un discurs tancat que ve a irrealitzar una seqüència temporal d’esdeveniments”.
Per finalitzar amb aquest breu recorregut sobre la narratologia i la narració, ens pararem una mica al paper del receptor i farem una petita puntualització sobre com percep el receptor aquest relat. Es important saber que el relat, és reconegut com a tal per part del consumidor, ja que suscita la “impressió de la narrativitat” i que no existeix cap abisme entre el relat i la percepció que els receptors tenim de ell.
Col·laboració de Maddalen Serras per al capítol Contes interactius