Música electrònica
Col·laboració de Maite Rico per al capítol Música digital
Entenem per música electrònica aquella que està creada, principalment, per instruments o aparells electrònics, com poden ser sintetitzadors, teclats, guitarres elèctriques, l’orgue Hammond, seqüenciadors, cintes magnetofòniques, samplers o els ordinadors. Aquests últims han guanyat gran importància en els darrers anys, gràcies als grans avenços en el programari i de la tecnologia, per exemple, han donat pas a allò que es coneix com música concreta, que és aquella que s’ha elaborat a partir de sons gravats i modificats posteriorment.
La música electrònica no és només aquella que s’ha composat completament a partir dels sons i melodies que provenen d’aquests aparells, sinó que també es pot fer una nova creació musical a partir d’una cançó que ja ha estat acabada per un altre artista. En aquests casos, la feina consisteix en aplicar la tecnologia existent per modificar alguns elements, sempre mantenint el so i la lletra originals.
Per una altra banda, trobem que una altra variant de la música electrònica és la creada en viu, és a dir, aquella que s’ha elaborat a temps real usant els material abans esmentats, principalment els sintetitzadors.
La música electrònica ha guanyat terreny en els darrers anys i ha elaborat un gran ventall de possibilitats a l’hora de crear que ha influït en molts sectors de la música, com poden ser a la música ambiental o la industrial o els gèneres del hip hop, chill out o synthpop que tenen en comú l’ús freqüent d’instruments electrònics.
Per fer possible l’estat actual de la música electrònica es necessitaren molts avenços tècnics. Abans de l’aparició dels aparells o instruments que van ajudar a evolucionar el sector musical, totes les modificacions d’una cançó es feien mitjançant el tall i l’empalmament de cintes gravada. Poc a poc, l’ambició per fer jugar amb la música i composar coses originals, va portar l’aparició dels primers aparells que més endavant donarien pas a la música electrònica. Aquests són el fonògraf, de Thomas Alba Edison, l’àudion (vàlvula triòdica) o el Thelearmonium, de Taddeus Cahill (generador d’ones elèctriques). De totes maneres, el primer instrument pròpiament dit electrònic va ser el Theremin (1918). L’aparell, de Leon Termen, encara està en ús avui dia. El dispositiu genera sons tenint en compte el volum (fort-fluix) i el to (aguts-greus) a partir de circuits elèctrics i els amplifica, de mode que pertany a la família dels grups electròfons. Deu anys després, Maurice Martenot inventà un aparell molt semblant al Theremin, l’Ones Martenot, que és un oscil·lador electrònic monòdic.
Arrel d’aquests nous invents van aparèixer diversos estils musicals. Per una banda trobem la música concreta, que consisteix en un muntatge sonor-musical creat a partir de gravacions i generacions amb magnetòfons de sons musicals, no musicals i sorolls concrets que es manipulen electrònicament. Podem afirmar que els orígens d’aquest tipus de música es troben al Futurisme, ja que aquest és un moviment que exalta la màquina i el soroll com a base musical. Un dels autors més significatius d’aquesta època és en Pierre Schaeffer, de qui cal destacar Symphonie pour un homme seul (1950).
En contraposició a la música concreta trobem la música electrònica, que usava només aquells sons que es generen a partir d’instruments i aparells electrònics. Les primeres investigacions sobre aquest estil musical es van trobar a Colònia i van anar de la mà de Robert Beyer i Herbert Eimert, que van inaugurar l’any 1953 el primer estudi de música electrònica del món, a la seu de la Nordwestdeutscher Rundfunk (NWDR). Dos anys abans a Alemanya va tenir lloc el primer concert d’aquest tipus de música. El compositor més destacat d’aquest període va ser Karlheinz Stockhausen amb obres com “Gesang der Jünglinge” (1957) o “Telemusik” (1967).
Els dos estils esmentats convergiren posteriorment en l’anomenada música electroacústica, on es combinaven les dues maneres de composar. En aquesta època sorgiren també estils com la música cibernètica (composada amb l’ordinador), l’ultra-racionalisme (composició a partir del sistema dodecafònic) i l’estocàstica (caracteritzada per l’aleatorietat).
Els anys 60 van portar molts canvis dins de la música electrònica i van aconseguir adaptar-la dins la cultura popular, ja que els instruments electrònics van anar-se fent un lloc dins els estils més importants del moment, el pop i el rock. Amb aquesta nova dècada apareixen els primers samplers (el Chamberlin i el Mellotron) i sintetitzadors modulars de la història (el Moog i el Buchla)
L’època dels 70 va aportar una millora dels instruments i aparells existents fins al moment. L’any 1975 van aparèixer els primers sintetitzadors monofònics, el Moog Polymoog i el Prophet 5, que es van haver d’acompanyar d’uns seqüenciadors que permetessin controlar-los.
Igual que passà durant els 50, en aquesta dècada també aparegueren nous estils musicals: la música ambiental, la industrial —caracteritzada pels ritmes estocàstics i inharmònics- i la synthpop. Aquesta darrera, també coneguda com tecno pop i que deriva de la new wave, va viure el seu millor moment durant els 80, gràcies a l’expansió al mercat amb preus assequibles dels sintetitzadors, caixes de ritme i samplers. Aquest gènere es caracteritzà per un ritme més ràpid que usà instruments tradicionals i influencià l’aparició del house, el dance, el techno i l’electro. Alguns dels artistes més significatius d’aquesta època foren Ultravox! i Depeche Mode o el compositor Vangelis (que també tingué gran importància en la música ambiental).
El jazz també es deixà influenciar per la música electrònica i començà a usar instruments acústics amplificats i sintetitzadors i a introduir sons electrònics. A aquesta variació de l’estil se l’anomenà nu jazz.
Als anys 90 podem parlar de la vertadera època d’expansió mundial de la música electrònica, recuperant-se així del declivi que havia sofert durant els 80, en detriment de les bandes rock. Aquest auge és degué a la reconsideració de la feina dels DJs que van començar a introduir-se en els altres estils musicals per fer remescles o arranjaments. Alguns dels grups o DJs més reconeguts d’aquesta època que influïren en l’aparició de nous estils com el trance, l’electroclash o el chill out foren Nine Inch Nails, Rammstein, Jeff Mills o Dave Clarke.
Col·laboració de Maite Rico per al capítol Música digital