Música digital


Tema: Imatges i sons  |  Paraules clau:


 
En una orquestra clàssica, els instruments musicals -de corda, de vent, de percussió…- han estat pràcticament els mateixos durant segles. Però, gràcies a l’electrònica, actualment n’hi ha una varietat gairebé infinita.

MÚSICA DIGITAL

Això és un Theremin, un dels primers instruments musicals electrònics. El va inventar, els anys 20, el físic i alhora músic rus Lev Termen.

Consta de dues antenes a través de les quals s’emeten dos camps electromagnètics. L’aproximació de les mans produeix variacions d’aquests camps i, com a resultat, uns sons audibles. El to es gradua sobre una antena i el volum, sobre l’altra.

Els concerts amb aquest instrument van assolir força popularitat. El Theremin va sonar, també, en una colla de pel·lícules de misteri, com ara Recorda d’Alfred Hitchcock.

Els anys 40, el magnetòfon va permetre enregistrar dels sons i reutilitzar-los.

Combinada amb la creativitat musical, la cinta magnètica va donar lloc a un nou concepte: la música electrònica.

Un dels seus pioners, el francès Pierre Schaeffer componia amb tota mena de sons: naturals, industrials…

I un altre pioner, el nord-americà John Cage, va dir: tot és música.

Max Mathews, un enginyer nord-americà, va crear el primer programa d’ordinador per generar sons. La primera cançó per ordinador va ser Daisy bell.

Això és un Moog, el primer sintetitzador que es tocava com un orgue però podia produir sons molt diversos. El Moog va contribuir a popularitzar la música electrònica.

Els anys 70, els sintetitzadors van passar de ser analògics a digitals. L’electrònica havia eixamplat la paleta de sons, a partir d’aleshores la digitalització eixamplaria la gamma d’estils i d’instruments.

La digitalització comporta, en primer lloc, la fragmentació del senyal sonor. Després, cada fragment és quantificat. Finalment, es codifica en forma de bits.

El resultat pot ser objecte de qualsevol tractament numèric: d’aquí els seus avantatges.

Amb el codi digital, els sons es poden manipular amb més llibertat que mai. Es poden barrejar i fer, per exemple, que qualsevol cosa soni.

A més a més de la diversitat de sons, el compositor té al seu abast una àmplia varietat de procediments. Això ha donat lloc a nous gèneres musicals.

Un dels més originals és la música algorítmica. En lloc d’una peça acabada, el compositor elabora una mena de motlle a partir del qual es generen peces diverses.

Hi ha, també, una música interactiva que sona diferent cada vegada que s’executa gràcies a uns nous dispositius i a una nova gestualitat de l’intèrpret.

En el món digital, la música esdevé una matèria mal·leable. I l’ordinador, un instrument per fer instruments… musicals.