Multiplicadora de Leibniz
Col·laboració de Mercé Montcusí per al capítol Calculadores
El primer intent de Leipniz va ser afegir a la Pascalina un dispositiu que li permetés multiplicar, encara que mai ho va construir. De fet, no hagués pogut, doncs, per la seva construcció, la Pascalina només permetia moure una roda dentada en cada operació, i la idea de Leibniz es basava en interpretar els productes com sumes successives, el que portava moure diverses rodes en la mateixa operació.
El seu segon intent, que li donaria la fama, ho va portar a terme més tard. Es basava també en la Pascalina, però contenia una peça nova, que va revolucionar el sistema de l’aparell de Pascal. Consistia aquest sistema en una roda dentada amb nou dents de longitud creixent. Gràcies a aquest dispositiu, anomenat roda de Leibniz o roda escalonada (stepped reckoner), la seva màquina podia efectuar sumes, restes, multiplicacions i divisions, aquestes últimes per sumes i restes successives. A més, tenia capacitat per a extreure arrels quadrades. A més, totes les operacions podien fer-se amb un sol cop de manovella. També tenia dos comptadors: un per a sumar i altre per a registrar el nombre d’operadors. Tenia també un mecanisme per a introduir el nombre abans d’operar amb ell, la qual cosa possibilitava la correcció del mateix abans de realitzar l’operació.
El mecanisme venia a ser, més o menys, el següent: al girar la manovella, una roda dentada amb deu dents iguals, fixada sobre un eix lliscant, girava de zero a nou posicions, depenent de la posició del tambor. Mitjançant l’esmentat sistema , els salts d’unitat podien transmetre’s mecànicament, i d’aquesta manera realitzava les operacions de la manera que ja hem referit.
Leibniz va presentar el seu projecte de roda escalonada a la Royal Society al 1671, quan encara no havia acabat el disseny de la màquina, i les seves idees li van valer una plaça en aquesta institució britànica. En 1673 ja tenia acabat el projecte, i a l’any següent va enviar els plànols a un artesà de París, anomenat Olivier, perquè la hi fabriqués. No obstant això, la seva ment era més veloç que la tècnica, ja que en aquesta època no existien peces de la suficient qualitat com per a poder escometre un projecte d’aquesta envergadura. Malgrat que el propi Leibniz va haver de fabricar personalment diverses peces, la màquina no va poder ser construïda fins a 1694, i mai va funcionar correctament. Només es tenen notícies d’altre exemplar més, fabricat en 1704.
Leibniz va anomenar al seu descobriment “calculadora seqüencial” o “per passos” (en alemany, die getrocknetsrechenmaschine)
Com va ocórrer amb la màquina de Schickard, la màquina de Leibniz no va arribar a la popularitat, i va acabar en un soterrani de la Universitat de Göttingen. Afortunadament, en 1879, la teulada d’aquesta Universitat es va deteriorar i es van produir goteres en ell. Mentre els obrers estaven arreglant el lloc, un d’ells va trobar un estrany aparell cobert per una espessa capa de pols: era la màquina de Leibniz. En l’actualitat pot contemplar-se en el Museu Estatal de Hannover, i hi ha altre exemplar en el Deutsches Museum de Munich. Precisament, aquesta última guarda una sorprenent semblança amb els dispositius sumadores en codi binari que avui duen en el seu interior els ordinadors. I ja que esmentem el codi binari, cal apuntar que Leibniz va ser el seu inventor. En concret, Leibniz va idear aquest sistema en 1679, com suport per al nou càlcul diferencial i integral, i també com mecanisme auxiliar per a les seves màquines de càlcul. No és necessari ressaltar la seva importància , més que qualsevol innovació mecànica, en el desenvolupament de la Informàtica moderna. Per tot això podem dir que un diplomàtic alemany, també eminent matemàtic i filòsof, l’invent del qual li va propocionar fama en vida i va ser oblidat després de la seva mort, és el veritable pare de la Informàtica tal com la coneixem avui dia.
Col·laboració de Mercé Montcusí per al capítol Calculadores