Max Mathews
Col·laboració de Aida Fernández per al capítol Música digital
Max Vernon Mathews, nascut el 13 de novembre de 1926 a Columbus, a l’Estat de Nebraska, és el pioner en el món de la música per ordinador. Va estudiar enginyeria electrònica al California Institute of Technology i al Massachusetts Institute of Technology. Es considera que el primer treball realitzat íntegrament en síntesi de so a través de l’ordinador el va realitzar l’enginyer Max Mathews, al centre de recerca Bell Tehephone Laboratories a Nova Jersey, on hi treballava l’any 1959 quan, digitalitzant converses telefòniques, se li va acudir digitalitzar un so.
Juntament amb Miller Puckette, va crear els programes denominats MUSIC (creant la sèrie MUSIC I, II, III, IV i utilitzant els ordinadors IBM 704, 1958/60; IBM 7090, 1960/3; i IBM 7094, 1963/6). Les primeres versions van ésser completament experimentals i el programa que es va acabar estenent per tot el món és el MUSIC IV. El primer compositor que el va utilitzar va ser James Tenney, el 1961, per compondre l’obra Stochastic String Quartet. Més tard, Mathews va deixar l’empresa Bell Labs i va treballar a Stanford, que va arribar a ser el centre més important de música electrònica creada per ordinador. El programa MUSIC IV, considerat el primer programa operatiu d’ordinador per la creació de so sintètic que utilitzava un primitiu convertidor analògic-digital, va ser escrit en Fortran, un llenguatge de programació d’alt nivell desenvolupat per IBM per al càlcul numèric i la computació científica. El MUSIC IV, i més tard el MUSIC V, simulaven mitjançant un software les operacions d’un estudi de música electrònica i calculaven i escrivien el senyal digital resultant en una banda magnètica d’ordinador; tot en temps real. S’ha de tenir en compte que l’IBM 704, el primer ordinador produït de forma massiva, era realment una enorme màquina d’estudi i estava molt lluny de poder sintetitzar música a temps real. Tot i així, amb aquest ordinador es va crear la primera cançó per ordinador el 1962, Dasy Bell. Els vocals van ser programats per John Kelly i Carol Lockbaum i l’acompanyament musical, per Mathews. La generació de música digital amb el MUSIC V va servir d’inspiració per la famosa escena de la pel·lícula 2001: A Space Odyssey (S. Kubrick, 1968) en la qual l’ordinador Hall 9000 canta una cançó quan l’estan desactivant. Gràcies als algoritmes de síntesi FM creats per John M. Chowning i la incorporació dels chips digitals cada vegada més ràpids i barats, es va fer possible la síntesi a temps real. La digitalització del so va resoldre una sèrie de problemes que els sistemes analògics no podien, permetent una síntesi perfecte del so. L’avantatge principal davant el sistema analògic era la precisió numèrica amb la que es pot expressar qualsevol paràmetre de so i, sobretot, la possibilitat de repetir-lo. A més, l’ordinador també va permetre la realització precisa d’experiments psicoacústics.
A partir de finals dels anys cinquanta, Max Mathews va continuar amb la experimentació amb programes d’ordinador per crear material de so i va ser líder de la recerca d’àudio digital, la síntesi i la interacció entre l’home i la màquina. Per exemple, el 1967, Max Mathews, juntament amb Richard Moore, un estudiós de la música sintètica, va desenvolupar el Groove, un sistema de control digital que feia possible utilitzar un ordinador com si fos un instrument musical en una actuació en directe. Va ser utilitzat eventualment pels compositors Laurie Spiegel i Emmanuel Ghent als anys setanta. Amb el sistema Groove, Mathews va focalitzar el seu interès en les performance en directe i les possibilitats de l’ordinador per ajudar a un performer.
El 1983 apareix un nou invent que va revolucionar la música per ordinador i, el més important, va apropar la tecnologia a l’usuari: l’interfície MIDI. L’aparició del MIDI abaratia els estudis i permetia tenir un propi estudi domèstic per treballar i realitzar treballs musicals per ordinador. Es tracta d’un comunicador entre els ordinadors personals i altres aparells musicals electrònics, com sintetitzadors o controladors, que permet que es comparteixi informació entre els aparells per generar sons. La informació que transmet es composa de diferents tipus de dades, com dades numèriques que corresponguin a unes notes determinades o valors de controladors. És a dir, que el MIDI no transmet senyals d’àudio, sinó dades i missatges que es poden interpretar de diferent manera d’acord amb la programació del dispositiu que les rep. El MIDI és una mena de “partitura” que conté instruccions numèriques sobre quan s’ha de generar cada nota de so i les característiques que ha de tenir, perquè l’aparell al que s’enviï aquesta partitura la transformi en música completament audible. A més, els arxius són molt lleugers, així que es poden emmagatzemar una gran quantitat de melodies complexes de diversos instruments.
L’aparició de les workstations el 1988, va permetre que els ordinadors poguessin crear treballs informatico-musicals i que tinguessin una mida més reduïda, per poder ser instal·lats a cases particulars o per tenir instal·lacions independents i connexió a la xarxa.
Max Mathews ha treballat sempre per la recerca en la comunicació verbal i visual, la memòria humana i l’aprenentatge, la programació, l’acústica i la robòtica, entre altres matèries, en diferents centres d’investigació. Va dirigir, entre 1962 i 1985, l’Acustical and Behavioral Research Center al Bell Laboratories i, entre 1974 i 1980, va ser consultor científic de l’Institute de Recherche et Coordination Acoustique/Musique, a Paris. Fins el 1987 va exercir també com a professor de recerca musical a la Stanford University. Actualment, Max Mathews és membre de diversos centres de recerca i investigació d’enginyeria, ciència i acústica dels Estats Units, com ara la National Academy of Science o la Acoustical Society of America, de la qual va rebre la Medalla de Plata de Música Acústica el 1989, com a reconeixement de la seva trajectòria i contribució al desenvolupament de la ciència i l’enginyeria i al benestar humà mitjançant l’aplicació i la recerca dels principis acústics.
Col·laboració de Aida Fernández per al capítol Música digital