Leone Alberti

Col·laboració de Carla Vilaseca per al capítol Tres dimensions

Arquitecte i escriptor italià, va ser el primer teòric de l’art del Renaixement i un dels primers en fer servir els ordres clàssics de l’arquitectura romana. Forma part de la segona generació d’artistes del Renaixement, de la qual va ser una figura emblemàtica, per la seva personalitat intel·lectual polifacètica: estudià arquitectura, poesia, matemàtiques, criptologia, lingüística, filosofia, música, arqueologia… Sempre es va mostrar interessat en la recerca de regles, teòriques i pràctiques, per orientar als artistes.

Nascut a Gènova el 1404 fill d’un noble florentí, Alberti va rebre una educació d’acord amb la seva classe social, primer a una escola de Pàdua i després a la Universitat de Bolonia on va estudiar grec, matemàtiques i ciències naturals i es va llicenciar en dret canònic.

Després viatjà a Roma on es va introduir en els cercles culturals de la ciutat i va fer amistats amb personatges destacats com l’arquitecte Filippo Brunelleschi i l’escultor Donatello. Va ser en aquesta època quan Alberti es va dedicar a estudiar les lleis de la perspectiva que havia desenvolupat Brunelleschi i posteriorment va escriure el seu tractat Della Pittura (1436) dedicat a les noves concepcions renaixentistes i on s’ocupa de la teoria de la perspectiva com a tècnica pictòrica formulant els seus resultats en el llenguatge geomètric de l’òptica d’Euclides.

En aquest text, Alberti, descriu el traçat de la retícula perspectiva de la base del quadre, procés que divideix en tres operacions i que es resumeixen per economia d’espai:

1. La línia de base del quadre es divideix en parts iguals i similars a un terç de l’altura prevista per a les figures humanes a representar en el primer pla. Es fixa un punt a l’altura de l’ull de l’observador, que no quedi situat més alt que les mencionades figures, i així, l’observador i les figures, sembla que estiguin en el mateix pla. Aquest punt, serà el punt de fuga i s’ha d’unir a partir de línies amb les divisions realitzades en la base del quadre.

2. Es construeix després, per separat, la secció longitudinal i vertical de la piràmide visual; es traça sobre un paper a partir d’una línia horitzontal, que es subdivideix en parts iguals a les de la línia de la base del quadre establertes en el dibuix anterior; els punts de divisió d’aquesta línia horitzontal s’uneixen amb el punt de l’ull, que es disposa a la mateixa altura que el punt de la fuga o punt cèntric. Es traça la intersecció de la piràmide visual, tallant-la amb una perpendicular. La distància d’aquesta perpendicular amb respecte a l’ull s’estableix a voluntat del pintor.

3. La intersecció realitzada en el dibuix anterior es trasllada o es transposa al quadre, on determina un damero, retícula, de distàncies i mides proporcionals.

Mentre que l’interès per les matemàtiques de molts humanistes era essencialment filosòfic i amb connotacions místiques, lligat al renaixement de l’interès pel pensament de Plató, en Alberti trobem l’eco de la matemàtica pràctica, típic de la tradició italiana derivada de l’obra de Fibonacci, que va conduir entre els segles XV i XVI a un desenvolupament espectacular de l’àlgebra.

La principal obra matemàtica d’Alberti, Ludi matematici, està dedicada a la geometria pràctica, és a dir, a les regles de mesura (superfícies de terrenys, altura de torres, distàncies entre ciutats). Els límits del pensament geomètrics dels enginyers del Renaixement són evidents en una altra obra fonamental d’Alberti, De reaedificatoria, dedicada a la tècnica de la construcció.

Alberti era un gran admirador dels avenços tècnics aconseguits per Brunelleschi i distingia lúcidament els aspectes estètics d’enginyeria que s’entrellaçaven en l’arquitectura, i a la vegada considerava que el disseny distingia l’arquitecte del simple tècnic especialitzat.

No obstant, les matemàtiques entraven en l’activitat constructiva a través de la forma i no a través de l’estètica dels edificis. En l’obra d’Alberti, s’utilitza el llenguatge de les proporcions per a presentar en forma matemàtica regles empíriques i, a la vegada, partint de la teoria de les proporcions es deriven criteris estètics, inspirats per la teoria musical i basats en les clàssiques mesures aritmètica, geomètrica i harmònica.

Col·laboració de Carla Vilaseca per al capítol Tres dimensions