Leonardo da Vinci

Col·laboració de Núria Carles per al capítol Tres dimensions

Leonardo Da Vinci va nèixer el 1452 a Vinci, una petita localitat propera a Florència i va morir al castell de Cloux a Amboise (França) el 1519.

Leonardo forma part del trio de “genis” que defineixen la cultura visual de finals del segle XV i principis del XVI, juntament amb Miquel Àngel i Rafael. Però Leonardo s’erigeix com un prototipus del Renaixement, ja que no només va ser pintor i escultor, sinò que a través dels seus escrits i dibuixos s’introdueix en la arquitectura i la enginyeria, així com en una àmplia gamma de coneixements: hidràulica, aerodinàmica, observació de la naturalesa, anatomia, estudi i invenció d’artefactes bèl·lics, geometria, òptica, música, filosofia, física, etc.

Els seus inicis estan lligats a la pintura i l’escultura en l’àmbit del dinàmic taller de Verrocchio, on va absorbir la seva amplitud de vista i el seu tractament de la figura humana, corpòrea i amb expressió interna. En el terreny de la pintura i els dibuixos, no només va pintar sinó que també va teoritzar. Per Leonardo l’aprenentatge d’un pintor ha de tenir en compte, a nivell teòric i pràctic, l’anatomia, el moviment del cos, les emocions, els vestits i els seus plecs, la llum i les ombres i la naturalesa (arbres, núvols i paisatge).

Una vegada estudiats els dos principis bàsics de la pintura florentina del Quattrocento, el sistema de representació tridimensional i la valoració de l’Antiguitat clàssica com a mestra, Leonardo s’oposarà a ells, superant-los i plantejant un nou sistema de representació; a la construcció geomètrica de l’espai i la perspectiva lineal aconseguida pels quattrocentistes, oposa la perspectiva aèrea, la base de la qual es troba en les continues investigacions sobre el fenòmen de la llum. Davant la lliçó de l’Antiguitat clàssica, reacciona mitjançant un coneixement racional, vast i experimentat, dels fenòmens de la naturalesa.

La perspectiva, en l’art i la ciència, implica un canvi de punt de vista de la representació de les coses “com són” a la representació de les coses “com es veuen”. En l’art crea la sensació de dinamisme ja que l’efecte immediat és causar la impressió d’una tercera dimensió en l’espai visual. Hi ha profunditat i moviment, ja que s’aprecia que és l’ull del pintor el punt del qual parteix tota la perspectiva. Ens presenta no tant un lloc com un moment, per tant, és un punt de vista en el temps. Amb aquests principis, Leonardo rebutja els ideals grecs de buscar allò immutable i estàtic per buscar les constants dins d’allò dinàmic i relatiu. Això implica que el pensament leonardí a més de procurar la sistematicitat fundamentada, ordenada i coherent, tenia dins les seves premises operatives la de ser dinàmic i estar constanment en creixement.

Per Leonardo el problema de la perspectiva va ser entés per primer cop pel matemàtic Alhazén cap a l’any 1000 d.C. Aquest va ser el primer en reconèixer que veiem un objecte perquè cadascun dels seus punts dirigeix i reflexa un raig cap a l’ull. Per això, si un objecte es troba més lluny se’l veu més petit i si l’apropem el veiem més gran, ja que els seus raigs formen conos, de l’objecte a l’ull, de diferent mida.

El sfumato, recurs tècnic inventat per ell, que consisteix en la difuminació dels contorns, prescindir de la linia negra que conté les figures i aconseguir una atmosfera vaporosa i suggerent, es basa en la seva teoria científica sobre l’espessor transparent de l’aire, que el porta a la representació atmosfèrica. Leonardo intueix que l’atmosfera no es transparent, sino que té color i densitat pròpies, que canvien pels efectes de llum; aquestes propietats atmosfèriques varien el volum i el color dels objectes, que es troben integrats i units al medi en el qual s’ubiquen. Aquesta tècnica del sfumato permet la fusió de l’objecte amb la naturalesa que l’envolta. Amb el sfumato gradual (més com més lluny) s’aconsegueix una gran sensación de realisme, els objectes es veuen més borrosos com més és la distància entre ells i l’observador .

Aquest tipus de perspectiva suposa que en les pintures de Da Vinci els fons realitzats amb detall es vegin llunyans, darrere de la figura en primer pla. Sempre, darrere d’ella, està present un fons misteriós. Aquesta tècnica es pot observar en una de les obres pictòriques més conegudes de l’artista, la Gioconda.

Una altra pintura que representa molt bé les tècniques i característiques de Leonardo és el Sant Sopar, coneguda universalment com una de les grans obres de la perspectiva. Aquesta pintura al fresc pintada al refrectori de Santa Maria delle Grazie (Milà) aparenta una prolongació de l’espai físic, perforat pels vans del fons. Leonardo ens mostra la perspectiva lineal mitjançant un clar punt de fuga en el cap de Jesús, en el qual convergeix tot i cap allà on es dirigeixen les nostres mirades. Les línies del sostre, de la paret i els límitts superiors dels quadres de la paret són línies de fuga que s’encarreguen de conduir l’espai fins al cap de Jesús. El resultat de tot plegat és un poderós efecte d’espai tridimensional.

Col·laboració de Núria Carles per al capítol Tres dimensions