Latitud

Col·laboració de Alejandro Medina per al capítol Càlculs de navegants

En geografia i navegació, la latitud s’estableix calculant la distancia entre un punt qualsevol de la Terra i l’Equador, mesurant-se en graus de meridià. Anomenen meridià a cadascuna de les línies que estenem imaginàriament de un polo al altre verticalment. Els 0 graus de meridià se ha establert per la comunitat internacional com el de Greenwich, en el nord de Londres. Es comença a contar positivament cap l’oest fins el 180 graus positius, i cap l’est en negatiu. Els meridians 180 graus negatiu i positiu coincideixen a la mateixa línea en meitat de l’oceà Pacífic. Per tant, situem el punt zero allà on coincideixen el meridià de Greenwich amb l’Equador: latitud i longitud zero. Aquesta relació entre latitud i longitud es molt important per la comprensió dels sistemes de posició.

La latitud sol expressar-se amb la lletra grega lambda, que es català correspondria a l, de latitud.

Com hem dit, la latitud es una distancia angular. Per establir aquesta distància en graus, es forma un triangle rectangle tomant per catets l’Equador i el meridià corresponent. Ara simplement tenim que localitzar a quina altura es troba el punt del que volem determinar la seva latitud, i una vegada trobat, traçar l’ hipotenusa fins l’Equador. El angle format entre l’ hipotenusa i l’Equador correspon a la latitud. La posició serà més exacta quant més desenvolupen els graus, això és: cada grau es igual a 60 minuts, que a la vagada son 60 segons. Una posició exacta seria 35º 45′ 30″.

Els graus de latitud oscil·len entre el 0º (Equador) i els 90º . Normalment, les latituds trobades al nord de l’Equador se representen en signe positiu (la latitud del Polo Nord es de + 90º) i les que estan per baix l’Equador en signe negatiu (Polo Sud es -90º). La latitud del polo nord es coneix com colatitud.

La latitud se ha fet servir des de els inicis de la civilització per a posicionar-nos sobre la Terra. L’home ha fet servir el seu coneixement del entorn, fins i tot fixant-se en lo que es més enllà de la Terra pera respondre a la pregunta on estic?. Es curiós i al mateix temps fascinant pensar que podem determinar on ens trobem en aquest planet segons on veiem un astre sobre el cel que es a milions i milions de quilometres. Els primers navegants ja determinaven la latitud amb un senzill càlcul a partir de la observació del Sol i la estrella polar. La raó per la qual els mariners han de conèixer aquest sistema de posicionament és que és factible el càlcul en las situacions més dificultoses: només necessitem la estrella polar i el horitzó.

Si ens trobem a un lloc x sobre la superfície terrest, i volem determinar la latitud, observarem la posició de la estrella polar (si ens trobem al hemisferi nord) i calcularem el angle que es conforma entre el horitzó i la diagonal fins a la estrella, actuant nosaltres de vèrtex. Per suposat, la latitud també pot establir-se tomant per referent al Sol, en un càlcul quasi idèntic, amb l’avantatja de que al dia la línea del horitzó es veu millor. Però, també en té les seves desavantatges, ja que per a aquest càlcul haurem de tenir en conte tres variables: que el Sol es trobe al solstici d’hivern, al d’estiu o bé es trobi al equinocci. No obstant, es tracta de supòsits invariables i que no dificulten massa el càlcul.

En l’actualitat, les tècniques de posicionament han avançat fins a límits insospitats, sobre tot més recientment amb el sistema GPS (Global Position System). Però aquest sistema no es més que una revisió del sistema de càlcul que acabem d’explicar. El avanç consisteix en haver-hi llançat a l’espai una sèrie de satèl·lits que ens serveixen de referència des de la Terra, i al mateix temps envien l’ informació directament. Ens hem estalviat el càlcul, però el sistema continua sent el mateix, només que ara son nosaltres els que controlem els satèl·lits.

Però ja que l’home ha sigut capaç de llançar al espai amb precisió invencions seves, això vol que tenim un cert coneixement de allò que es fora del nostre planeta. I si hem aconseguit situar aquests artefactes correctament, també es lògic pensar que existeix un sistema de posicionament en l’espai més immediat. Efectivament, tot això es cert, i més a més el sistema establert es similar al que fem servir per a mesurar la Terra. La esfera celeste es divideix en meridians i línies de latitud, encara que s’hi troben diferencies. La longitud esta dividida en 360 graus, però es comença a contar des de el equinocci de març, lo que seria el seu meridià de Greenwich. La longitud en astronomia sol expressar-se amb la lletra grega alfa, i no ens referim a ella com longitud, si no com ascensió recta.

En un altre ordre de coses, la latitud en té molt a veure en un altre fenomen importantíssim del nostre planeta amb una enorme repercussió a la nostra vida quotidiana: el clima. Els tipus de climes existents a la Terra estan lligats a la latitud. Esquematitzant, podem dir que las temperatures fredes es concentren en els extrem del planeta, els dos polos i zones properes com la Patagònica o l’illa de Grenlàndia. A mesura que ens allunyem de els polos, les temperatures es van tornant més temprades, com per exemple el clima tropical. Quan ens apropem a l’Equador podem ser-hi molt càlides, com al desert del Sàhara, el sud d’Espanya i Itàlia, zones del Orient Mitjà…

Col·laboració de Alejandro Medina per al capítol Càlculs de navegants