Edu3.cat

 
Antigament, endinsar-se en el mar era una aventura força perillosa. Es feia difícil encertar el rumb i, encara més, conèixer la posició del vaixell.

CÀLCULS DE NAVEGANTS

El rumb és podia conèixer observant uns determinats astres. Per exemple, la sortida del Sol determina l’Est. De nit, a la constel·lació de l’Óssa menor, l’estrella polar apunta al Nord.

Quan la navegació era costanera, una altra manera d’estimar el rumb era identificant el vent amb una rosa dels vents.

En el Mediterrani, per exemple, el vent del nord és fred, mentre que el del sud és càlid: aquestes sensacions podien ser útils per orientar-se.

Però la principal preocupació del navegant era conèixer la posició del seu vaixell. Un primer component de la posició és la latitud, és a dir, l’arc en relació amb l’equador.

Per calcular la latitud, els navegants disposaven de diversos instruments, com ara l’astrolabi, d’origen grec, que van perfeccionar els àrabs.

I el sextant, força fiable. Construït amb dos miralls, el sextant permetia mesurar qualsevol angle en relació amb l’horitzó.

La latitud s’obtenia mesurant l’angle del Sol al migdia i consultant unes taules. De nit, mesurant l’angle de l’estrella polar.

L’altre component de la posició d’un vaixell és la longitud, és a dir, l’arc en relació amb un meridià de referència.

La longitud és molt més difícil de calcular perquè, per a fer-ho, es necessita saber l’hora exacta.

Al segle XVI, hi havia navegants que exploraven l’Amèrica, mentre que altres feien la volta al món. Però no sabien com es podia calcular la longitud amb precisió: no hi havia rellotges fiables. Les conseqüències podien ser molt costoses.

Dos segles més tard, aquesta situació era tant dramàtica que el govern anglès va convocar un premi per a qui resolgués el problema.

John Harrison, un rellotger anglès, hi va treballar durant trenta anys. Va fer fabricar quatre rellotges, cada cop més petits. Donaven l’hora sense veure’s afectat pels vaivens del vaixell ni per les inclemències del mar.

L’últim, l’anomenat H4, el va fer mereixedor del premi. I el càlcul de la longitud va deixar de ser el gran problema dels navegants.

Pel que fa al meridià de referència de la longitud, inicialment estava situat sobre les illes Madeira, però posteriorment, amb el domini del mar per part de la marina anglesa, es va traslladar a Greenwich, on continua actualment.

Avui dia, els navegants calculen latituds i longituds d’una manera ben diferent, pràcticament automàtica, gràcies al GPS. Es tracta d’una xarxa de 24 satèl·lits que orbiten la Terra.

El càlcul de la posició es fa de la següent manera: Imaginem un vaixell en un punt determinat de l’oceà Atlàntic.

El mètode comença quan el vaixell envia un senyal a un primer satèl·lit. Com que la posició d’aquest és coneguda (es troba fix sobre l’òrbita), es dedueix el radi d’un cercle sobre el qual pot estar situat el vaixell.

Després, envia un senyal a un segon satèl·lit. Un càlcul similar dóna lloc a un segon cercle de possibilitats.

Finalment, un senyal a un tercer satèl·lit permet traçar un tercer cercle. El vaixell es troba, justament, en la intersecció dels 3 cercles.

Amb el GPS resulta pràcticament impossible desorientar-se.

Les tècniques en què es basa aquest sistema no tenen res a veure, òbviament, amb les que feien servir els antics navegants.

Els càlculs per orientar-se, però, continuen basant-se en senyals -lluminoses o electròniques- provinents del cel.