La bellesa relativa
Col·laboració de Marta Pérez per al capítol El número d’or
Al voltant del concepte de bellesa s’han creat multitud de teories que intenten definir-la, acotar-la, descriure-la. Actualment, si anem a un diccionari podem trobar que la bellesa és un “Conjunt de gràcies o de qualitats que, manifestades sensiblement, desperten un delit espiritual, un sentiment d’admiració.”- segons el DIEC, Diccionari de la llengua catalana-. Vol dir realment això? En realitat, aquest és un terme molt discutit al llarg de la història.
Per poder-hi aprofundir tindrem en compte que les teories de la bellesa han fet servir principalment tres concepcions diferents:
– La bellesa en el sentit més ampli: aquest concepte incloïa la bellesa moral, l’ètica i l’estètica. Un concepte treballat per Plató en obres com “El banquet”, on fa referència a la bellesa com allò bo, la bellesa audible i visible; també treballat pels grecs i els pensadors medievals com Albert Magne, que va designar la bellesa com allò bell en el cos: essència i esperit.
– La bellesa en el sentit més purament estètic: tenint en compte els productes mentals, els colors i els sons. Dins aquest grup hi trobem els sofistes —grup de filòsofs- que consideren la bellesa com tot allò que resulta agradable pels sentits de la vista i l’oïda.
– La bellesa en el sentit purament estètic però limitant-se a allò que es percep a través de la vista. Entre els seus defensors hi trobem els estoics —grup de filòsofs- que anomenen bell allò que posseeix una proporció i un color adequat. Aquest concepte va ser defensat durant el Renaixement.
Entre totes les teories que el concepte de bellesa ha creat, s’ha de destacar la teoria que defineix la bellesa tenint en compte les proporcions i l’ordre de les parts i les seves interrelacions. Els seus inicis els trobem en els temps antics, a través dels pitagòrics i més tard es continuarà treballant en el període clàssic grec. Els pitagòrics van descobrir les propietats i relacions de l’harmonia en els números —importants filòsofs com Plató i Aristòtil van defensar aquesta teoria-. Es tractava, doncs, d’una teoria objectivista, el que feien era establir que la bellesa no era subjectiva, ja que els elements eren bells per si mateixos i no perquè apel·lessin a l’espectador.
Aquesta teoria va ser molt criticada perquè, primer de tot, sorgien dubtes sobre aquesta objectivitat en la bellesa. Va ser llavors quan van començar a aparèixer textos que posaven en dubte aquesta objectivitat —com un text anònim sofista que afirmava que “tot allò bell i lleig a la vegada, depenia d’aquell que ho mirés”-. Sòcrates va afirmar que era bell allò que complia el seu objectiu, per tant, entrava en joc el relativisme. Entre totes les teories que anaven sorgint, també van aparèixer aquells que opinaven que la bellesa era impossible de definir i que per tant era un concepte irracional. Totes aquestes maneres de pensar van portar a entendre la bellesa com a alguna cosa subjectiva —Descartes i Hobbes-.
Finalment, doncs la teoria objectivista que definia la bellesa tenint en compte les proporcions i l’ordre de les parts va ser substituïda al segle XVII, per la pressió dels empiristes i les tendències romàntiques a l’art —que van arribar a afirmar que la bellesa era la falta de la proporció, l’expressió de les emocions-. Durant el segle XIX es van formular diferents teories que pràcticament no van durar i, finalment, en el segle XX va arribar la crisis sobre el propi concepte de bellesa.
Si ens centrem en la bellesa humana, molts estudis que s’han fet recentment, posen de manifest que les proporcions i l’ordre de les parts té molt a veure amb la bellesa, si tenim en compte la bellesa com allò que ens és atraient i agradable a la vista. Un exemple clar el tenim quan agafem una fotografia i la retoquem amb programes d’imatge, alterant-ne les seves proporcions —fent gros el nas, petit el front, llarga la barbeta,…- i trencant l’harmonia de les formes, exagerant-les, aconseguim fer un ésser grotesc, lleig i deformat. El que fem alterant les proporcions, és també trencar la simetria i és just en aquell moment que aconseguim tenir al davant un rostre totalment deformat i desagradable. És per això, que els centres d’estètica es basen en fer simètrica una cara/cos asimètric (tothom és asimètric, ningú és del tot simètric), per tal d’aconseguir la “bellesa absoluta”, o si més no acostar-s’hi.
Actualment, la investigació cultural ha trobat una gran varietat de concordances en la percepció de la “gent bella”. Però, ja en l’antiguitat, les fundacions d’artistes grecs i romans van crear un estàndard de bellesa masculina, de manera que el romà ideal era aquell que era alt, musculat, de cames llargues, ulls grans i mandíbula poderosa. I és que molts estudis d’investigació cultural conclouen que uns ulls grans i la pell clara són considerats bonics tant per homes com per dones, a totes les cultures. Així doncs, dedueixen que tot i els diferents estils de moda que poden sorgir, les normes de bellesa són força constants en el temps i en el lloc. Però, com en tot, sempre hi ha qui opina el contrari, i creu que la bellesa és totalment relativa i no creuen que hi hagi cap mesura absoluta, ni cap estàndard. Entre molts dels exemples que posen, es pot destacar el de la cultura Maia que considerava bells aquells que tenien estrabisme, i per això les mares posaven gerros davant els seus fills per tal que aquests tinguessin estrabisme.
Tot i així, tot i la gran quantitat de teories que existeixen al voltant de la bellesa, es pot dir que per a tots, aquest concepte és important i es mereix ser estudiat; tan es tracti d’un concepte objectiu com subjectiu; el que està clar és que tothom té gustos diferents, però d’entre la multitud sempre hi ha qui destaca més, sempre hi ha aquella obra d’art, aquell edifici, aquella planta, aquell rostre, que “casualment” agrada a la gran majoria. Per què serà?
Del capítol El número d’or