Júpiter

 

Col·laboració de Max Tovias per al capítol Visions de ciència

Júpiter és un dels 8 planetes que configuren el complex sistema solar (Plutó va deixar de ser considerat planeta l’any 2006, després d’un intens debat a l’Assemblea General de la Unió Astronòmica). Tots ells, de composicions i mides diferents, descriuen trajectòries anomenades òrbites al voltant del Sol. Júpiter és el planeta més gran del sistema solar, amb una massa 318 vegades major que la de la Terra. Per a fer-nos una idea ràpida, es necessitarien fins a onze “terres” per abastar tot el seu diàmetre, i més de 130 per a assolir el seu volum. Júpiter és un cos gasós, compost principalment d’hidrogen (90%) i heli, i conté petites quantitats de metà, amoníac, vapor d’aigua i altres compostos.

Júpiter és des de fa segles objecte d’estudi de científics i astrònoms. Avui dia, gràcies als avenços tècnics i a les exploracions de les sondes (voyager 1 i 2) enviades a les òrbites planetàries podem determinar amb força precisió quina es la naturalesa de Júpiter. Galileu Galilei, l’any 1610, fou el primer científic que va portar a terme observacions sistemàtiques sobre el disc de Júpiter. Amb un telescopi rudimentari va ser capaç de descobrir els quatre satèl·lits més grans de Júpiter: Io, Europa, Ganímedes i Calisto, que avui dia se’ls coneix com a satèl·lits galileans.

Durant el segle XIX, la naturalesa física de Júpiter va suposar una qüestió extremadament controvertida i debatuda. Mentre que a principis de segle es pensava que el planeta tenia una consistència similar a la de la Terra, a finals del mateix segle quedava rotundament desestimada aquesta idea i s’exposà la teoria de la existència d’una gran atmosfera amb núvols alts i extremadament freds, moguts per unes turbulències únicament explicables per la interacció amb una font de calor interna. Gràcies a l’aparició de telescopis reflectors, més lluminosos i dotats de vidres revestits de plata, es va poder realitzar observacions més precises, les quals al seu torn, van portar a la pràctica d’estudis detallats sobre les característiques del planeta.

Qualsevol que hagi mirat alguna vegada l’enorme cos gasós de Júpiter a través d’un telescopi haurà observat que Júpiter se’ns mostra com una entitat formada per unes franges allargades que la creuen, totes elles paral·leles a l’equador i amb una brillantor alternant, entre clares i fosques. Tradicionalment es coneix a les franges clares amb el nom de ZONES, i a les fosques BANDES o CINTURONS OBSCURS. Des de la terra el planeta s’observa com un disc amb forma aplatanada, degut possiblement a la ràpida rotació de l’esfera: el diàmetre dels dos pols es de 134.700 km en front dels 143.000 km de l’equador.

Entre tots els planetes del Sistema Solar, Júpiter és el que té el període de rotació més breu i, com succeeix en els altres planetes gasosos, també Júpiter té una rotació diferencial: en altres paraules, no gira com un cos sòlid. El període de rotació oscil·la de 9h 50m en la franja equador a les 9h 55m en latituds més allunyades. Júpiter té el dia més curt de tots els planetes; completa un gir sobre el seu eix en menys de 10 hores.

Pel que fa a l’estructura interna de Júpiter, es creu en la hipòtesi de que el seu nucli, compacte, format per roca i gel, constitueix el 4% de la massa. L’única estructura visible però, quan mirem a Júpiter, és la seva atmosfera que dibuixa una sèrie de taques i franges de diversos colors. Les temperatures a l’atmosfera son molt fredes, variant des d’uns -130°C fins a uns 30°C.

Les tempestes són freqüents en tot el planeta. La més gran es l’anomenada “Taca vermella”, una tempesta tres vegades més gran que el planeta Terra, un violent anticicló que porta en actiu uns quants segles. Els núvols son espessos, el vent bufa a 500km per hora, impulsat pel calor de intern.

Júpiter té un camp magnètic quasi dotze vegades més intens que el de la Terra, i un eix magnètic inclinat uns 11º respecte l’eix de rotació. L’existència d’aquest camp magnètic s’explica per la presencia, a l’interior del planeta, d’hidrogen metàl·lic líquid que, en ser un bon conductor i girar a gran velocitat, genera camps magnètics. Les característiques del camp magnètic de Júpiter son semblants a les del terrestre: també a Júpiter hi ha dos pols magnètics, però invertits. Per aquest motiu, l’agulla de la brúixola en aquest gegant gasós indicaria el Sud i no el nord.

Col·laboració de Max Tovias per al capítol Visions de ciència