John Whitney
Col·laboració de Cris López per al capítol Música visual
John Whitney està considerat el “pare de l’animació per ordinador”, tot i que només va utilitzar aquest dispositiu de la modernitat en els darrers anys de la seva trajectòria. Aquest apel·latiu no és degut a aquests darrers experiments, sinó a la concepció de llenguatge audiovisual que va iniciar en la història.
Els primers contactes de Whitney amb el món de l’animació van produir-se a París. Mogut per l’onada d’agitació intel·lectual i cultural europea als anys 30, Whitney va estudiar música amb René Leibowitz, alumne d’Arnold Schoenberg, un dels compositors de música més influents de principis del segle XX. Amb l’esclat de la guerra, Whitney va retornar a la seva natal Califòrnia amb el seu germà James que alhora havia estudiat arts plàstiques a Gran Bretanya, i aprofitaren els seus aprenentatges per emprendre un camí cap a l’experimentació.
Aquest treball junts va estar motivat per l’observació d’alguns dels precedents cinematogràfics abstractes com Fischinger, Ruttman o Eggeling. Whitney ho explica de la següent manera al seu llibre Digital Harmony:
“Aquestes pel·lícules eren enregistraments d’esdeveniments a la superfície d’un cos gegantí (la Terra) del qual la massa i la gravetat es propaga per tot amb l’immutable llei del moviment. No és el cas del moviment de la música. Els seus moviments van d’unes proporcions còsmiques a un minúscul parpelleig als mitjans, d’una fluïdesa tal que sembla que no està sotmès a la inèrcia o a la gravetat. Estava convençut que l’ull hauria de veure allò que l’orella percebia en el seu cosmos auditiu”
L’artista criticava d’aquestes pel·lícules abstractes que no tenien en compte la diferència de la naturalesa dels dos llenguatges, visual i auditiu. I aquesta va esdevenir l’obsessió de Whitney: desenvolupar un llenguatge comú per a l’ull i l’oïda, per a imatges i música.
El primer treball dels germans Whitney en aquesta direcció va ser Five Abstract Film Exercise (1942-45). Gràcies a un aparell creat per John, es podien generar simultàniament imatges i sons. Es tracta d’un mecanisme pendular que produeix sons i que, alhora, va connectat a una càmera que capta intensitats lumíniques per produir formes abstractes. Així, ni imatge ni so es regien per les seves pròpies lleis de la física i podien convergir en una sola forma. Aquest primer projecte conjunt dels germans Whitney va ser guardonat per la Primera Competició Internacional de Cinema Experimental de Bèlgica (1948) i va ser el detonant per al reconeixement artístic dels Whitney entre d’altres artistes i cineastes de cercles intel·lectuals, ja que el seu art escapava totalment a les tendències dels clàssics de Hollywood.
La seva tasca com a animador va continuar durant la dècada dels 40 i 50 amb treballs per a televisions i cinema, aquest segon sota les directrius de la UPA (United Productions of America). Probablement, un dels seus treballs més testimoniats d’aquesta etapa són els títols de crèdit de Vertigo, d’Alfred Hitchcock, que va produir a partir del disseny de Saul Bass.
Posteriorment, als anys 60, va fundar la Motion Graphics Inc. Durant aquest època, amb l’invent del l’ordinador analògic, va desenvolupar les obres més significatives de la seva trajectòria. A partir de la remodel·lació d’un enginy antiaeri, el M-5, va construir una màquina enorme que era capaç de generar milers de combinacions possibles de formes i ritmes. Whitney va fer una mostra de les possibilitats d’efectes que podia aconseguir la màquina en un recull anomenat Catalog (1961). Malgrat el seu funcionament mecànic i certament rudimentari, els efectes que aconseguia l’ordinador analògic de Whitney eren d’una gran qualitat artística. Fins i tot, alguns crítics consideren millors les obres realitzades amb aquesta tecnologia que les que Whitney va el·laborar en una etapa posterior amb eines informàtiques. Tant és així que, la considerada més important de les seves, Arabesque (1975), va ser realitzada fent ús del seu artilugi.
Però un tret indiscutible del caràcter de Whitney és l’avidesa per trobar noves maneres d’expressió i l’emergpencia de la informàtica va despertar la curiositat de l’artista. A mitjans de la dècada dels 70, finalitzat el projecte d’Arabesque, va abandonar l’analògic per prosseguir la investigació de la conjunció de la música i la imatge amb les possibilitats que oferien els mitjans digitals. Juntament amb Jerry Reed, va dissenyar el RDTD (Radius-Differential Theta Differential, 1986-1992), programa informàtic que integrava les idees que Whitney havia desenvolupat amb els seus enginys analògics. Mantenia la premissa essencial de composar imatge i moviment al mateix temps, fent que ambdós seguissin un llenguatge unificat i el resultat fos un tot capaç de transmetre emocions. A banda de crear aquest nou llenguatge integrat, Whitney defineix així un nou concepte de creador: el que composa imatge i so com a processos simultanis, i obre les portes als futurs creadors audiovisuals.
Col·laboració de Cris López per al capítol Música visual