Una cosa és la música, que s’escolta, i una altra la imatge, que es mira. Però, des de fa temps, s’ha provat d’establir correspondències entre l’una i l’altra.
MÚSICA VISUAL
Isaac Newton, el científic anglès, creia que música i imatge eren fenòmens de naturalesa molt similar. Per això, l’espectre de la llum, que ell mateix va descobrir, està representat en set colors: el mateix nombre de notes que hi ha a l’escala musical.
Aquesta relació va inspirar diverses invencions.
Per exemple, el clavicordi ocular del francès Louis Bertrand Castel. Quan es premia una tecla, s’aixecava la cortineta d’un forat i sorgia la llum d’una espelma amb el color corresponent.
A final del segle XIX, l’anglès Wallace Rimington va construir aquest orgue de colors.
I el danès Thomas Wilfred va dissenyar el Clavilux, un dels orgues de colors més avançats. Se’n van fabricar una colla, fins i tot, un per a ús domèstic.
A més del problema tècnic que hi havia per exhibir, simultàniament, música i imatge, hi havia un problema de concepte: quines correspondències hi ha entre l’una i l’altra?
Un dels qui més van estudiar aquesta qüestió va ser el pintor austríac Wassily Kandinsky. Per exemple, afirmava que el groc correspon al so de la trompeta, i el verd, al del violí. O que, com més ràpid és el ritme, més punxeguda i angulosa és la imatge corresponent.
En col·laboració amb músics, Kandinsky va dissenyar les imatges que van acompanyar diversos concerts. Estava convençut que aquesta síntesi seria l’art del futur.
A més de pintors, la qüestió també va interessar a cineastes. És lògic, ja que el cinema està relacionat amb el pas del temps com la música.
L’alemany Oskar Fischinger va ser un dels més notables. Deia que volia mostrar la música de la llum.
El fet és que, contra el que pensava Newton, el so i la llum són dos fenòmens de naturalesa ben diferent.
El so és una vibració de l’aire; cada nota correspon a una determinada freqüència de vibració.
Per la seva banda, la llum visible és una estreta franja de l’espectre electromagnètic; cada color correspon a una determinada freqüència d’aquest espectre.
El so i la llum són fenòmens molt diferents, però que es poden quantificar i representar amb números. I si es tracta d’operar amb números, res millor que els ordinadors.
Cap als anys 60, els ordinadors van començar a treballar amb sons i imatges. La possibilitat de relacionar els uns amb les altres es va fer, aleshores, més factible que mai.
Un dels primers a fer servir l’ordinador amb aquest propòsit va ser el nord-americà John Whitney.
Whitney considerava l’ordinador una mena d’instrument d’instruments amb el qual, per fi, es podria arribar a la síntesi d’arts.
Des de Whitney, i a mesura que els ordinadors s’han fet més accessibles, la comunitat d’artistes que barregen mitjans visuals i auditius ha augmentat molt.
L’ordinador permet establir tota mena de correspondències, per tant, les possibilitats creatives són molt àmplies.
Fins i tot, permet que l’experiència músico-visual sigui interactiva.
El japonès Toshio Iwai, per exemple, aconsegueix que el piano esdevingui un instrument dual que produeix, alhora, música i imatges, tal com se somniava fa dos segles.
La síntesi entre el so i la imatge continua sent un territori obert a l’experimentació. És un repte artístic, com sempre, però ara és, també, un repte informàtic.