John Harrison

Col·laboració de Irene Casulà per al capítol Càlculs de navegants

John Harrison va néixer l’any 1693 a Yorkshire. El seu pare era fuster i ell, el gran de cinc germans, va continuar amb la professió familiar, però amb un interès especial pel funcionament dels rellotges. No és estrany doncs, que al 1713 unís les seves habilitats i fabriqués el seu primer rellotge de pèndol tot fet de fusta, una dada curiosa ja que a l’època els rellotges es feien amb d’altres materials. Cap al 1720 Harrison s’havia convertit en un rellevant fabricant de rellotges i Charles Pelham va encarregar-li’n un per la torre de casa seva a Brocklesby Park, el qual encara funciona a l’actualitat. Aquest rellotge que va dissenyar amb el seu germà James és conegut per ser el primer que no necessitava lubricant per funcionar. Harrison el va dissenyar així perquè els olis que es feien servir tenien una composició pobre i sovint eren la causa del mal funcionament dels rellotges.

Els dos germans també van construir rellotges de peu i de pèndol, a partir de sistemes no convencionals com el de graella que consistia en unes tires metàl·liques, entrellaçades com fa una graella, que bastien el pèndol i servien per contrarestar els canvis de temperatura i evitar, així, que afectessin al funcionament rigorós del pèndol. D’aquesta manera van aconseguir que els seus rellotges no tinguessin més d’un segon de diferència davant de la dotzena de minuts que es retardaven els altres rellotges. Sembla lògic doncs, que fos John Harrison, i no cap altre rellotger qui fos capaç de fabricar un rellotge fiable a l’hora de navegar per alta mar.

Al segle XVII les flotes europees navegaven constantment per l’oceà atlàntic en expedició a les amèriques, tot transportant productes per vendre. D’aquesta manera calia que els navegants sabessin on trobar una costa concreta o si més no a quin punt del mar es trobaven, sinó, que els vaixells es perdessin podia implicar pèrdues significatives pels diferents Governs. Recordem que per determinar quina és la posició d’un lloc cal saber la longitud i la latitud. La latitud es pot saber a partir del sol, però per saber la longitud cal saber quina és la hora exacta al meridià de Greenwich, o si més no la d’un punt de partida per tal de poder-ho posar en relació amb l’hora del punt on et trobes.

Els rellotges de l’època a part de no ser massa fiables, ho eren menys sobre els vaixells perquè els pèndols perdien el ritme amb el balanceig i amb els canvis de temperatura constant que es pateixen a alta mar. És per aquesta raó que, l’any 1714, el Govern Britànic va oferir per acte parlamentària 20,000£ per a qui pogués trobar una solució al problema de la longitud amb un marge d’error de 2 minuts de temps com a màxim.

John Harrison va presentar el seu primer disseny de cronòmetre marítim l’any 1930 davant el Consell de la longitud de Londres, que per aquells dies ja feia 15 anys que esperava una proposta efectiva per calcular la longitud a alta mar. El projecte de Harrison va agradar al Consell que de seguida li va fer tirar endavant. Després de cinc anys, Harrison va poder presentar l’H-1 (Harrison primer). John també va comptar per al seu projecte amb l’ajuda de George Graham, un rellotger de Londres que es va declarar el seu mecenes. L’estructura d’aquest cronòmetre es basava en el mateix que el del rellotges de peu que es construïen a l’època, però amb un sistema de contrabalanços lligats amb molles que feien que el moviment de les peces mòbils fos totalment independent de la gravetat.

Un cop el va presentar al grup de científics i a l’alta societat de la ciutat de Londres, va anar a Lisboa, a bord del Centurion per provar-lo. L’H1 va donar molt bons resultats i va ajudar a rectificar el rumb del vaixell de tornada que havia calculat malament una longitud a partir del sistema convencional (a partir dels estels).

Tot i així, un cop Harrison va tornar, no es va conformar amb els excel·lents resultats de l’H1 i va demanar diners per tal de millorar-lo i que fos més exacta. D’aquesta manera, van passar vint anys durant els quals va dissenyar l’H2 i l’H3, ambdós seguien la mateixa línea de l’H1 i no acabaven de ser exactes. Així, es va adonar que era millor canviar radicalment el sistema de funcionament del rellotge i al 1761 va presentar l’H4, un rellotge portàtil de 13 cm de diàmetre. Aquest cop va ser el fill de Harrison, William, qui va viatjar a Jamaica per provar si funcionava correctament. Es va poder comprovar que l’H4 només s’havia retardat 5,1 segons.

Tot i que l’H-4 va ser un gran avenç, els científics van ser reticents a donar-li el premi a Harrison ja que els astrònoms de la època confiaven més en el sistema de medició lunar per calcular la longitud. No va ser fins al 1773 que Harrison va recórrer al rei George III per reclamar allò que el Consell es negava a donar-li. Va ser llavors quan per fi van entregar-li el premi pel qual va treballar tota la vida. Aquesta riquesa la va poder gaudir només tres anys ja que al 1776 va morir.

Col·laboració de Irene Casulà per al capítol Càlculs de navegants