Galileo Galileu

Col·laboració de Laura Barcia per al capítol Visions de ciència

Més enllà de les aportacions concretes que Galileu va fer pel desenvolupament científic aquest text es centra en la valoració que Galileu va fer de l’observació recolzada i corroborada pel llenguatge matemàtic que considerava clau per entendre la natura. Aquestes dues víes fins aleshores divergents es troben en el seu mètode científic. En aquest aspecte es troba la veritable innovació de Galileu, una nova visió científica que possibilità l’aparició de la ciència moderna.

Galileo Galileu va néixer a Pisa el 1564. Va rebre una sòlida formació matemàtica i mantingué relació amb els seus contemporanis Copèrnic i Kepler.

Acceptà, del primer, la teoria heliocèntrica, defensada a la seva obra Diàleg sobre els dos sistemes principals del món, ptolemaic i copernicà (1632). Amb Kepler va compartir la concepció de les òrbites el·líptiques dels planetes del sistema solar. Per aquestes idees va haver de comparèixer davant de la Inquisició i fou condemnat i exiliat a Arcetri, prop de Florència, on va viure penosament els darrers anys.

Dedicà la seva vida, fins la mort el 1642, a l’ensenyament i investigació a les universitats de Pisa, Pàdua i Florència. La matèria que impartia eren les matemàtiques i la seva aplicació al coneixement científic, a l’estudi de l’estàtica, de la dinàmica i de l’astronomia. En els seus treballs va fer servir dos intruments que ningú no havia coordinat abans: La investigació teòrica i l’experimental.

El fonament de la seva investigació teòrica van ser les matemàtiques i no la deducció racional com s’havia fet fins aleshores. Es va basar en l’observació i la construcció d’aparells que pretenien el que s’esdevenia a la natura. Aquests dos camins seran el fonament per definir el seu mètode científic (mètode hipoteticodeductiu).

La ciència moderna va ser possible gràcies al desenvolupament de les matemàtiques i a l’aplicació sistemàtica de l’observació i l’experiment en l’estudi de la natura. Galileu va fer totes dues coses i, d’aquesta manera, va trobar el camí de la ciència amb el mètode experimental.

Es va beneficiar dels avenços realitzats en l’astronomia amb l’ajuda del telescopi, inventat a Holanda l’any 1590, i perfeccionat per ell mateix. També es va beneficiar de la millora en el coneixement i en l’aplicació de les matemàtiques, facilitat per la recuperació dels textos de l’època alexandrina (sobretot d’Arquímedes i Euclides). Igualment es va servir dels avantatges de la introducció i de l’ús dels nombres àrabs en substitució de la notació romana.

Galileu atribueix a l’enteniment humà capacitat per compendre. Però creu que per aquesta tasca cal un instrument adequat, les matemàtiques. Però les matemàtiques no proporcionen coneixement per elles mateixes. El coneixement ha de partir de la lectura “del llibre obert davant nostre”, l’univers.

Tanmateix, el valor que atorga a les matemàtiques no el porta a confondre el món de l’idealisme matemàtic amb el món real, físic. Mentre que en aquest món ideal es compleixen perfectament les demostracions, en el món físic hi ha impediments, fragments, imperfeccions, etc., que fan impossible l’acompliment perfecte d’allò que es demostra matemàticament.

Galileu afirma que l’observació és la font del nostre coneixement i considera fonamental el problema de l’observació dels fenòmens. També recupera la creença en la capacitat de l’enteniment individual, i la importància de l’observació dels fenòmens per poder tenir-ne un veritable coneixement. Els sentits mostren el que hi ha a la realitat, sempre que estiguin sotmesos a un control en el qual no hi pot haver contracció.

Aquest principi serveix fins i tot per una qüestió tant polèmica en aquella època com la de la perfecció o no de la matèria celeste. També en aquest cas l’observació es converteix en una peça clau de la prova. Admetre que les taques en la superfície solar, obervades amb el telescopi eren veritabes i no una il·lusió òptica, o descobrir que Júpiter tenia llunes com la Terra, anava en contra de totes les deduccions basades en arguments racionals derivats de la suposada perfecció dels cels, d’acord amb la mentalitat platònica i aristotèlica, màximes autoritats fins aleshores sobre aquesta matèria.

“Així nosaltres avui dia, gràcies al telescopi podem veure trenta o quaranta vegades més aprop allò que per a Aristòtil era llunyà.” (Galileu: Diàleg)

Galileu no es conforma describint la natura sinó que també preten descobrir-ne les regularitats a través del mètode resolutiu-compositiu, conegut normalment com mètode hipoteticodeductiu.

L’experiment exigeix la construcció d’un instrument que pugui reproduir i comprovar el fenomen observat i que permeti variar les condicions per tal de trobar factors que determinen el comportament i així confirmar la hipòtesi inicial.

Galileu és conscient que els experiments presenten dificultats i imperfeccions que no permeten la mateixa exactitud que el pur càlcul matemàtic. Però la seva concepció de les matemàtiques el porta a admetre que el món dels models matemàtics es correspon amb la realitat.

El mètode dissenyat per Galileu es convertirà en el camí que fa possible l’explicació de tot allò observable. En el seu mètode allò que es demostra per un fenomen determinat és aplicable a altres de la mateixa espècie. Així s’obre la porta cap a la recerca d’una explicació única per a tot l’univers. De totes maneres, aquesta tasca no s’acomplirà fins que, anys més tard s’apliqui el principi de la gravitació universal proposat per Isaac Newton.

Col·laboració de Laura Barcia per al capítol Visions de ciència