Frankenstein
Col·laboració de Daniel Mourenza per al capítol Autòmats de ficció
És el nom amb el que popularment i erròniament es coneix el monstre que el doctor Frankenstein crea a l’obra de Mary Shelley Frankenstein o el Prometeu modern, datada en 1818. És la primera obra de ciència-ficció pròpiament seriosa que s’escriu. Planteja diverses reflexions i crítiques sobre l’ús de la ciència i les nefastes conseqüències que pot tenir el seu abús. És una obra sobre la responsabilitat científica, que ja en 1800 havia fet investigacions fisiològiques sobre la vida i la mort, mitjançant la descàrrega d’electròlisi.
El doctor Víctor Frankenstein té el desig prometeic de crear vida artificial. A partir de fragments de cadàvers crea una criatura amb vida que li sembla horrible al científic, qui l’abandona a la seva sort. El monstre comença una venjança contra la família del seu creador, fins que estableix un diàleg amb ell, en què li parla de tots els seus aprenentatges i com ha descobert que el seu físic és inacceptable per als ulls de la resta. Li demana, aleshores, al doctor que li aconsegueixi una companya, però Víctor Frankenstein acaba per empenedir-se de la seva creació sacrílega. La criatura matarà la dona del científic mentre fuig cap a les regions àrtiques, on mor el creador en intentar agafar-lo.
Aquesta obra es tot un diàleg entre creador i creat, sobre les responsabilitats i les conseqüències que la ciència posseeix. És un llibre que se situa en mig del Romanticisme i que té moltes característiques d’aquest mateix moviment, però que escapa de dogmatismes antiprogrès o anticiència tan presents en aquesta literatura i d’altres visions molt conservadores que s’han donat en següents lectures de l’obra. És, més que res, una reflexió sobre la ciència i de com l’home s’està apoderant de coneixements i tècniques que les hauria de tenir vedades, amb una visió que mai s’escapa del cristianisme imperant. L’home intenta rivalitzar el seu poder amb Deu i, com no, acaba perdent. Tal i com Prometeu feia amb el foc.
El llibre va néixer d’una visita que Mary Shelley i el seu marit Percy Bhysse Shelley fan a l’escriptor Lord Byron. Desprès de llegir una antologia sobre històries germàniques de fantasmes, Byron reta els Shelley i el seu metge personal, John Polidori, a escriure una història de terror. La idea de Mary Shelley per escriure aquesta història va sortir d’un malson que va tenir dies desprès. I aquí va començar el que serà una de les més grans obres de terror gòtic. Es va basar també, sobretot al capítol quatre, en les converses que Polidori i el seu marit tenien sobre les noves investigacions que Luigi Galvani i Erasmus Darwin estaven portant a terme sobre el poder de l’electricitat per reviure corpus inerts.
En cinema s’han fet moltes pel·lícules arran la història de Frankenstein. La primera versió que es va fer fou al 1910. És un curt film mut fet amb Kinetoscopi per la factoria de Thomas Alba Edison, dirigit per J. Searle Dawley. En aquesta versió es canvia la forma de creació del monstre per una operació química, feta en un calder bullint. La primera gran pel·lícula que es va fer va ser al 1931, amb James Whale a la direcció, per la Universal i amb Boris Karloff com el monstre. És un film que intenta ser aleccionador, amb una lectura moral molt cristiana, amb un pròleg en què un dels actors es dirigeix cap al públic per parlar-ne sobre el perill de la ciència. L’èxit d’aquesta pel·lícula va portar la Universal a fer un nou film sobre el personatge, La novia de Frankenstein (The Bride of Frankenstein, 1935), dirigit també per James Whale. Es confon ja aquí el nom del científic pel del monstre, que el públic ja el coneix com a Frankenstein.
De 1957 a 1972 la Hammer va fer un gran cicle de cinc pel·lícules, totes a càrrec del director Terence Fisher. Amb el científic encarnat per Peter Cushing i el monstre per Christopher Lee. Aquestes són La maldición de Frankenstein (The Curse of Frankenstein, 1957), La Venganza de Frankenstein (The Revenge of Frankenstein, 1958), Frankenstein creó a la mujer (Frankenstein Created Woman, 1966), El cerebro de Frankenstein (Frankenstein Must Be Destroyed, 1969) i Frankenstein y el monstruo del infierno (Frankenstein and the Monster from Hell, 1972). Però la pel·lícula possiblement més fidel al llibre original és la que al 1994 va fer el director Kenneth Branagh, Frankenstein de Mary Shelley, producida per Francis Ford Coppola, amb Robert de Niro com a monstre i el mateix Branagh com a creador.
Existeix un complex, dit també de Frankenstein, que l’escriptor rus-americà Isaac Asimov encunya a la por que els homes tenen als robots, per què la criatura creada es rebel·li contra el seu creador, tal i com passava a la novel·la de Mary Shelley. Aquest complex no és només propi als robots d’Asimov, sinó que és un complex que s’ha donat des del principi dels temps, ja que sempre els homes han tingut por dels seus propis invents i, sobretot, de la seva pròpia autonomia. Aquesta por agafa més rellevància amb la implantació de les màquines als llocs de treball i el recel a que aquestes els treguin la feina, amb moviments obrers com al ludisme o cartisme, que s’oponien a que les màquines fessin el seu treball. El “complex de Frankenstein” ha estat sempre un argument molt present a la ciència-ficció.
Col·laboració de Daniel Mourenza per al capítol Autòmats de ficció