Far d’Alexandria

Col·laboració de Alba Conesa per al capítol Visions del passat

El far d’Alexandria (també anomenat torre de Faros) és considerat una de les set meravelles del món antic, juntament amb la Gran Piràmide de Kheops a Gizeh, els jardins penjants de Babilònia, el Temple d’Àrtemis a Efes, l’Estàtua de Zeus a Olímpia, el Mausoleu de Mausol a Halicarnàs, i el Colós de Rodes.

Fou construït al segle III aC, durant l’època hel·lenística, i va funcionar fins que dos terratrèmols l’enderrocaren al segle XIV.

Poc després de la mort d’Alexandre el Gran, el general Ptolomeu Sòter va assumir el poder d’Egipte, i va fer d’Alexandria la capital del país, convertint-la en la més gran metròpoli comercial i cultural de l’Orient conegut.

A prop de la costa d’Alexandria, hi ha la petita illa de Faros, connectada amb el port per un dic artificial, l’Heptastadium. Degut a les perilloses condicions de navegació de la regió i a una línia costera sense referents geogràfics, l’any 290 aC el rei Ptolemeu Sòter va considerar necessària la construcció d’un far en aquesta illa, amb la funció de guiar els vaixells cap al port d’Alexandria i identificar la situació de la ciutat des de molt lluny.

Les obres de construcció de la torre les va dirigir l’arquitecte Sòstrat de Cnidos, contemporani d’Euclides, i van acabar-se durant el regnat del fill de Ptolomeu Sòter, Ptolemeu II Filadelf.

L’any 1166 dC, el viatger àrab Abou-Haggag Al-Andaloussi va visitar el Far, va recollir-ne una gran quantitat d’informació, i proporcionà una acurada descripció de la seva estructura que va ser de molta utilitat per als arqueòlegs moderns en la reconstrucció gràfica del monument.

Edificat amb blocs de pedra blanca, es creu que aquest far mesurava entre 120 i 130 metres d’alçada (l’equivalent a una construcció actual de quaranta pisos) i, per tant, es considera una de les estructures més altes aixecades per la mà de l’home.

A més, se sap que estava dividit en tres seccions: una base quadrada amb un buit al mig, una part central de forma octagonal i, al capdamunt, una capçalera circular (tholos) que assenyalava la posició de la torre.

Diverses imatges seves en monedes romanes encunyades a Alexandria mostren que el Far tenia quatre estàtues de tritons, una a cada cantó de l’edifici. I alguns historiadors creuen que, en el període romà, també incorporava una estàtua a dalt de tot de la torre.

Entès com la síntesi dels coneixements científics de l’època, el Far d’Alexandria va influir en l’arquitectura d’un gran nombre de monuments posteriors, des dels mausoleus romans fins als minarets de les mesquites del Caire, de la torre Magna de Nimes als campanars de diverses esglésies romàniques, on la forma cònica substitueix la tholos.

Però, més enllà de la seva elegància arquitectònica, el Far d’Alexandria fou l’única de les Set Meravelles del món antic que també tenia un ús científic i pràctic. Per als mariners, permetia un retorn segur a port. I, als científics, el que més els fascinava eren els misteriosos mecanismes de la capçalera circular.

Equipada amb espills metàl·lics, durant el dia reflectia la llum del sol i, a la nit, s’hi encenia una foguera que, segons sembla, podia veure’s a 50 quilòmetres de la costa. Alguns autors afirmen que, a part dels espills metàl·lics, aquesta capçalera disposava d’un sistema de lents d’augment que permetia ampliar la distància de projecció de la llum i, per tant, demostrava el domini de l’òptica assolit pels grecs.

Quan els àrabs van conquerir Egipte, admiraven Alexandria i les seves riqueses, i el Far va continuar apareixent en els seus escrits i diaris de viatge. Però, els nous mandataris, que ja no tenien cap lligam amb la Mediterrània, traslladaren la capital egípcia a El Cairo.

Tot i així, amb l’excepció de la Gran Piràmide de Gizeh, el Far va ser la meravella del món antic que més temps va sobreviure. Va resistir al pas dels segles, fins que als anys 1303 i 1323 fou severament malmès per dos terratrèmols, i el viatger àrab Ibn Battuta va escriure que ni tan sols havia pogut entrar a les seves ruïnes. Dècades més tard, al 1480, desapareixeria definitivament, quan el sultà egipci d’aleshores, Quaitbay, n’utilitzà els enderrocs per construir el fort que porta el seu nom.

Encara que el Far d’Alexandria no ha subsistit fins a l’actualitat, ha deixat el seu llegat en diversos camps del coneixement. Des d’un punt de vista arquitectònic, ha estat el model de molts fars al llarg de la costa mediterrània. I, des d’un punt de vista lingüístic, el nom de torre de Faros (per l’illa on es va situar) és l’origen etimològic de la paraula “far” en moltes llengües romàniques, com el català o el castellà. De fet, com passà amb el Mausoleu d’Halicarnàs, el nom “far” ha designat totes les construccions posteriors realitzades a fi de mostrar el camí als vaixells.

Fa uns anys, un grup d’arqueòlegs francesos van trobar alguns fragments del Far submergits en les aigües del port d’Alexandria. Després de múltiples estudis de documents històrics, els investigadors van realitzar una reproducció digital del monument, i ara la recerca es centra en confirmar la causa exacta de la seva destrucció.

Malgrat que diversos països europeus, com França, Alemanya, Itàlia o Grècia, s’han mostrat disposats a reconstruir el Far, l’ambiciós projecte europeu Medistone ha topat amb la negativa de Zahi Hawass, Secretari General del Consell Suprem d’Antiguitats Egípcies, que opina que la reproducció de l’edifici disminuiria el seu valor històric.

Col·laboració de Alba Conesa per al capítol Visions del passat