El sextant

Col·laboració de Beatriz Amado-Lóriga per al capítol Càlculs de navegants

El sextant és un instrument de navegació que permet mesurar les distàncies entre dos objectes, normalment un astre i l’horitzó. Un cop coneixem l’alçada a la que es troba el sol, per exemple, i l’hora del dia, els navegants poden trobar ràpidament les coordenades geogràfiques, en especial la latitud, en les que es troben per tal de guiar-se en alta mar.

El nom de sextant prové de l’escala de l’instrument, que va dels 0 als 60 graus, és a dir, la sisena part d’un cercle complet. L’octant és un instrument similar però amb una escala més petita (45°) i el quadrant amb una escala més gran (90°).

Isaac Newton va inventar el principi de la doble reflectància en els instruments de navegació que empra el sextant, però mai el va publicar, foren dos homes els que independentment van redescobrir el sextant al voltant de l’any 1730: el matemàtic angles John Hadley, i l’inventor americà Thomas Godfrey. El sextant i les seves variants (el quadrant i l’octant) van desplaçar ràpidament l’astrolabi i es van convertir en els principals instruments per a la navegació. La principal raó per la qual el sextant va desplaçar l’astrolabi és que els astres són mesurats respecte l’horitzó i no pas respecte l’instrument, cosa que el fa molt més precís.

Per tal d’entendre com funciona el sextant l’hem de descriure acuradament. El sextant està format per un limbe graduat que abasta un arc de 60° en la part inferior. i dos miralls, un dels quals es mou i l’altre roman fix. Una aliada es mou al voltant de l’eix de la circumferència fictícia (de la qual només en veiem un tros, els 60° del limbe) i porta en un extrem un nònius (regle graduat) que es desplaça sobre el limbe i a l’altre extrem dos miralls, un dels quals és mòbil, mentre que l’altre no es mou (i té la meitat exterior transparent). És important destacar que quan l’aliada es troba sobre el grau 0 del limbe els dos miralls han d’estar completament paral·lels de tal forma que la imatge que arriba a través dels dos miralls es fondrà en una sola imatge. Enfront el mirall fix hi ha situada una ullera a la qual situarem l’ull quan vulguem efectuar una mesura. Per realitzar una mesura, cal que enfoquem la ullera cap a la línea de l’horitzó, llavors els raigs de llum de l’horitzó travessaran el mirall fix pel cantó transparent i arribaran a la ullera. De mentres, movem la aliada fins que el mirall mòbil reflecteix la imatge de l’astre, la qual se sobreposa a la imatge de l’horitzó. Aleshores, l’angle que mesurem al limbe és la meitat de l’angle que separa l’astre de l’horitzó.

Com que el sextant és un instrument molt sensible, s’ha de tenir cura d’ell de forma periòdica. Al llarg de la història els navegants s’han enfrontat a tres errors força comuns en l’ús del sextant. El primer sorgeix quan el mirall fix no es troba perpendicular al pla de l’instrument, el segon quan el que no es troba perpendicular al pla de l’instrument és la ullera i finalment, el darrer error sorgeix quan els dos miralls no son paral·lels entre sí quan l’aliada es troba situada sobre el 0 al limbe graduat.

A més els sextants que sorgiren al segle XVIII i desplaçaren l’astrolabi eren models pioners i rudimentaris sotmesos a errors molt grans, fins i tot els sextants actuals donen errors de fins a 10° d’arc i per tant només son aptes per a la navegació, i no pas per a l’astronomia ja que aquests 10° correspondrien a uns 300 metres d’error en la latitud sense tenir en compte la refracció i els errors inherents a la pròpia medició.

Amb tot, aquest instrument ha estat de gran importància en la navegació marítima fins que durant les darreres dècades del sXX s’han imposat sistemes més moderns, sobre tot, la determinació de la posició mitjançant satèl·lits.

Col·laboració de Beatriz Amado-Lóriga per al capítol Càlculs de navegants