El Partenó
Col·laboració de Iris Manso per al capítol Visions del passat
El Partenó, situat a l’Acròpolis d’Atenes, és una de les obres més importants de la civilització grega antiga i una símbol arquitectònic il·lustre de la humanitat. El temple dòric dedicat a la deesa Athenea té unes proporcions considerables: medeix 69,5 x 31 metres en planta i 18 metres d’altura.
Degut a la preservació del patrimoni de la Humanitat, el Partenó ha estat una de les arquitectures (entre moltes) que s’ha reproduit en llenguatge digital. A partir de les restes del monument, dels marbres trobats, dels frescos, etc s’ha reproduit digitalment el Partenó tal i com era a l’antiguitat. L’ensemblatge dels fragments es fa mitjançant bases matemàtiques. Fòrmules on es calcula a partir del vèrtex, dels eixos, les corbes (axis equation, profile curve equation).
A partir d’exposar com seria la reconstrucció un jerro antic s’extrapola la tècnica a les arquitectures més complexes. Aquesta tècnica es diu ensemblatge per recerques alegorítmiques (assembly search alegorithm). Primer s’escanejen les parts i després, mitjançant programes d’ordinador específics, es calculen les dades de les corbes, dels eixos, de cadascun dels fragments que componen l’objecte a reconstruir. Per a cada fragment s’estimen tots els possibles aliniaments enparellant les dates obtingudes de les corbes. Cada aliniament constitueix una configuració determinada. Cada fragment, doncs, tindrà una configuració concreta que s’ha deduit després de provar diferentes probabilitats. Finalment un cop obtenim aquestes configuracions numèriques de cada fragment, s’ensemblen correctament cadascuna de les parts i s’obté l’objecte reconstruit. A més a més d’aquestes informacions, caldrà tenir en compte les possibles erosions dels fragments i les dades de densitat, color i textura.
Això demostra que molts cops la metodologia d’aquests programes de reconstrucció no substitueixen el treball d’un bon arquitecte, però si podriem dir que agilitza el procès i evita que es manipulin fragments massa delicats o massa pesats.
Certs programes de construcció digital també inclouen l’ensemblatge de fragments irregulars. Aquests fragments degut a l’erosió o altres causes, han perdut la forma original que els unia amb els altres fragments. Inclús molts cops, algunes de les peces s’han perdut.
La problemàtica de la reconstrucció de les superfícies fragmentades en l’espai 3D ja està del tot, o quasi bé, superada. Ja s’han desenvolupat els softwares i les aplicacions necessàries per a traduir i representar les corbes dels fragments. Els nous sistemes algorítmics permeten trobar els nexes existens entre els fragments tot i que s’hagin perdut algunes de les seves parts més fràgils. Molts cops, es creen unes estructures d’al·lambre de les peces trancades i el programa les combina una i altre cop mitjançant una lògica de probabilitats amb la fi de crear uno objecte tridimenional.
Col·laboració de Iris Manso per al capítol Visions del passat