El joc de la vida
Col·laboració de Isabel Rosique per al capítol Vida artificial
El joc de la vida és l’exemple del millor autòmat cel·lular creat en dos dimensions. Aquest fou creat el 1970 pel matemàtic britànic John Conway i en ell s’intenta simular a través de logaritmes les funcions biològiques de l’ésser humà. La seva primera aparició va ser en l’apartat de jocs matemàtics de la revista Scientific American i automàticament es va trobar una estreta relació des del punt de vista teòric amb la màquina universal de Turing, la qual resolia problemes que màquines anteriors no podien resoldre.
La Màquina de Turing era un model matemàtic abstracte que formalitzava el concepte de algoritme. Així mateix, el joc creat per Conway computava tot allò que es tractés mitjançant algoritmes, amb la qual cosa es crea una estreta relació en base al concepte per al funcionament d’ambdós invents.
El joc de la vida s’organitza en un taulell format per cèl·lules que s’estenen sense cap horitzó en varies direccions. El jugador inclou en ell una configuració inicial que serà la propulsora del tipus d’evolució que tindran. Cada una de las cèl·lules en té vuit més al voltant (les veïnes). Aquestes poden estar en dos estats: vives (enceses) o mortes (apagades). L’estat del taulell evoluciona per torns, tenint en compte l’estat que tenien en l’anterior, i se actualitzen de manera simultània.
L’evolució d’aquestes cèl·lules consisteix en el seu naixement, la seva supervivència i la seva mort, a partir de l’estat en el que es trobin. Si una cèl·lula està morta però al voltant té dues o tres veïnes, la cèl·lula neix de nou; si la cèl·lula es troba amb dues o tres cèl·lules més, sobreviu i van canviant de posició movent-se. I ja, per últim, si una cèl·lula es troba amb quatre més, hi ha un excés de las mateixes i mor a causa de la superpoblació. Així mateix, també es dóna la mort de la cèl·lula per un altre cas: si únicament hi ha dues cèl·lules, una d’elles mor per la falta de las demés, donant-se en aquest cas la mort per soledat.
També, la pròpia evolució porta a altres diverses situacions en las que es veuran envoltades les cèl·lules. Es donarà l’extinció si acaben per morir totes les cèl·lules existents; es podrà estabilitzar aquesta població si s’arriba a la supervivència de les mateixes i es dóna la seva interacció, i per últim, aquestes cèl·lules podran anar creixent de manera infinita fins a crear varis patrons de colònies diferents que interactuen entre sí.
El joc de la vida va suposar durant els anys 70 fins a mitjans dels 80 un pensament filosòfic que anava més enllà del propi joc. Alguna cosa s’estava descobrint, l’imitar mitjançant la informàtica els processos biològics dels éssers humans, suposava tota una ideologia sobre la vida artificial que naixia i es desenvolupava anys més tard.
Tanmateix, aquest joc en realitat es limitava a l’observació dels successos que anaven apareixent a la pantalla, no existia cap interacció amb la persona que es disposava a veure’ls. En aquest sentit, podem destacar l’evolució que s’ha produït des de la seva invenció fins als nostres dies. Més tard s’han anat creant jocs, amb una construcció així mateix algorítmica, però en els que l’usuari té la funció d’interactuar amb ell pel seu funcionament.
Conway fou el primer en destacar-se com a creador d’un intent de la vida artificial dins el món informàtic. A diferència de la religió que es basa en la fe, Conway va intentar fonamentar la vida mateixa a través de la ciència, com a bon matemàtic. El procés de decisió sobre si és possible l’existència d’una vida artificial o no, encara segueix vigent en els nostres dies mentre se segueix evolucionant en el terreny de la digitalització.
Col·laboració de Isabel Rosique per al capítol Vida artificial