David de Miquel Àngel
Col·laboració de Alba Conesa per al capítol Visions del passat
Millores en la tecnologia làser i un conjunt d’algoritmes desenvolupats a la Universitat d’Stanford han permès digitalitzar la forma i la superfície de molts objectes, entre els quals hi ha obres d’art com el “David” de Michelangelo.
Per aplicar aquesta tecnologia, durant el curs 1998-1999 un grup de trenta estudiants i professors de les universitats d’Stanford i Washington van escanejar les escultures i l’arquitectura de Michelangelo, així com els 1186 fragments de la Forma Urbis Romae. El “David” va suposar la digitalització més gran, traduïda en dos bilions de polígons i set mil imatges en color.
L’objectiu dels investigadors era processar les dades digitals obtingudes per produir una sèrie de models 3D (un per cada estàtua, obra arquitectònica i fragment de mapa escanejats) que es posessin a disposició dels estudiosos d’arreu del món.
En paral·lel, es pretenia millorar la tecnologia de l’escàner 3D al servei de les humanitats, i iniciar la creació d’un arxiu digital que pogués encabir alguns dels productes culturals més rellevants de la Història.
Tanmateix, segons creuen alguns experts, aquests models 3D no s’haurien d’aturar en la simple recopilació d’imatges sintètiques, sinó que, per exemple, poden servir per a la restauració d’obres d’art; un camp de recerca on el projecte de restauració del “David” de Michelangelo ha proporcionat molts punts de partida i solucions.
El “David” és una estàtua de més de quatre metres d’alçada, tallada en marbre de Carrara, que Michelangelo Buonarroti va realitzar entre 1501 i 1504 per encàrrec de la Cooperativa de Mercaders de la Llana de Florència.
En un principi, havia de col·locar-se a la façana de la Catedral d’aquesta ciutat italiana però, en veure el resultat, els mercaders van decidir ubicar-la a l’entrada del Palau de la Senyoria o Casa de Govern, i la van convertir en un símbol de la llibertat de la República.
Aquest caràcter simbòlic de l’estàtua provocà que, en una revolta posterior, fos danyada; però, afortunadament, les peces que van caure es van poder recuperar i, durant el mandat de Cosimo I de Médici, va ser reparada.
L’any 1947, l’obra original es va traslladar a la Galeria de l’Acadèmia de Florència per evitar que fos malmesa per la pol·lució, mentre que a la seva ubicació anterior se’n va conservar una còpia.
Els experts consideren que es tracta d’una estàtua perfecta pel que fa a les proporcions ideals de l’home, ja que el cap representa una vuitena part de la resta del cos. Tanmateix, l’anatomia no guarda proporcionalitat entre tots els seus membres, sinó que l’artista renuncia a aquesta harmonia a favor de l’expressivitat.
El marbre polit i brillant de la pell contrasta amb la rugositat de les zones amb pèl. Les mans són excessivament grans però, precisament per això, les venes i els tendons de la mà dreta ens transmeten una gran sensació de força.
El moviment de la figura és contingut, centrípet, amb línies que tornen al bloc, però l’equilibri queda trencat amb un lleuger contrapposto. La cama esquerre s’avança a la dreta. El tors es corba subtilment. El cap mira cap a la seva esquerra mantenint els ulls fixes en un objectiu. El rostre evidencia tensió continguda, amb les aletes del nas bastant obertes i el seny frunzit, tot composant una ganyota d’odi.
Per primera vegada en la història de l’art, David és representat com un home en lloc d’un noi, i sense el cap de Goliat. El seu precedent fou el “David” en bronze de Donatello, que sí que tenia el cap mort de Goliat als peus. En canvi, en l’estàtua de Michelangelo, l’heroi es troba en el moment just abans de brandar l’ona i atacar el gegant.
Col·laboració de Alba Conesa per al capítol Visions del passat